Amor Mundi

Victória Szpunberg s'acomiada de la seva temporada d'autora resident a la Sala Beckett amb una nova producció al Grec. Després de recuperar aquella La marca preferida de las hermanas Clausman, ara presenta un treball molt més introspectiu. La peça va desvetllant les raons d'una crisi dins de l'escola que viu una professora, que volia ajudar a una alumna. Szpunberg va molt més enllà de la sobreprotecció que plantejava Josep Maria Miró a El principi d'Arquimedes. Finta el conflicte entre pares i l'escola (Negrata de merda, de Denise Duncan) i evita carregar de l'univers filosòfic d'Hannah Arendt. L'obra navega per sobre d'aquests punts, amb una posada en escena molt oberta, un punt abstracta (per l'espai conceptual que es transforma, ara en casa, ara en una aula o el pati). Més que voler imposar molta tesi, convida a conèixer-ne més, a través de l'entrevista que s'emet sobretitulada a la pensadora, per exemple. El joc és constant. Els punts de vista varien, són continus punts de fuga, que atrapen l'espectador. Pel que fa a les interpretacions, contrasta la minuciositat de Marta angelat (la mestra que, a més va perdent la vista), amb la franquesa molt empàtica de Blanca García Lladó. O el secret de la neboda, aparentment perfecta, interpretada per Aina Calpe. A diferència de bona part de la dramatúrgia de Victoria Szpunberg, el text basteix un món molt reconeixible, quotidià. La peça, amb punts de notable intensitat, es converteix en una sorpresiva caixa de bombons amb licors inesperats. L'agafes i esclata dins la boca, en silenci, i commou, tant a la raó com a l'emoció, íntimament.

(...)El tema da para cinco obras, como mínimo, Victoria Szpunberg coge un caso concreto, el supuesto bullying de una alumna para desmenuzar a grandes rasgos el sistema educativo actual donde el centro es el alumno que siempre tiene razón y los maestros son simples loros que repiten lecciones que nadie quiere aprender y que pertenecen a un sistema que no les ofrece las suficientes herramientas ni garantías para ejercer su función. Sin buscar razones o culpables el papel de la escuela está cada vez más diluido en un sistema social que provoca terror.Y ese terror queda reflejado en la puesta en escena, donde la sombras priman más que las luces, con una escenografía minimalista de Max Graenzel, una potentísima iluminación de Paula Miranda y un espacio sonoro que corta el aliento de Lucas Ariel. Amor Mundi es un montaje donde la puesta en escena es tan importante o más que el texto. (...)A nivel interpretativo, la contención de Marta Angelat aleja la mirada del espectador de una posible empatía con el personaje y le otorga un plano más distante, como si a veces hubiera a una pantalla que separara quien ve de quien es visto. Y aunque el peso de la función recae en ella, es el personaje de una enigmática monitora joven de la escuela, interpretada brillantemente por Blanca Garcia-Lladó, quien atrapa nuestra mirada. (...)Amor Mundi se debería haber quedado en un montaje que formule preguntas pero que obvie las respuestas, o que las deje simplemente entrever, para que sea el propio espectador quien opte por fabricarse su propia conclusión, a la situación real que no ficticia que se vive en el sistema educativo actual. Pero Victoria Szpunberg ha optado por incluir cierta moraleja al espectáculo, elemento que como espectadora detesto y me molesta esta sensación de que piensen por mí. Malamente. 

L’Aurèlia, n’ha fet una de molt grossa. Resulta gairebé inversemblant que una dona que ha dedicat tota la seva vida a l’ensenyament, que mai no  ha oblidat l’ètica del seu ofici,  i que a més a més es troba a un pas de la jubilació ( i també de la ceguesa, per cert)  , reaccioni amb la violència amb la qual ha reaccionat davant l’enèsima provocació d’una alumna problemàtica. Què diria d’ella Rosa Sensat – aquesta Rosa Sensat els principis educatius de la qual li han servit sempre com a guia- si aixequés el cap? L’Aurèlia –encarnada per Marta Angelat amb l’autoritat interpretativa que la caracteritza- és la protagonista de la nova obra de Victoria Szpunberg. Una obra el títol de la qual – tal i com assenyala la mateixa autora- s’inspira en el concepte sobre “ l’amor mundi “ d’aquella gran coneixedora de la banalitat del mal que va ser Hanna Arendt. Deia Arendt  (Szpunberg recull les seves paraules textuals al programa de mà de l’espectacle) que això d’estimar el món de veritat era quelcom que li havia arribat molt tard , que li havia costat molts anys assolir de debò. I per cert que Arendt es deixa veure també en forma d’entrevista enregistrada al llarg de la representació, encara que les paraules de l’entrevista no estiguin directament vinculades amb el concepte que li dona títol a  aquest text. El cas és que si Arendt va trigar tota una vida per arribar fins a “l’amor mundi”, l’Aurèlia potser ha trigat també tota una vida per arribar a la conclusió que no tots els alumnes es mereixen ni l’amor ni el respecte incondicional: potser  alguns es mereixen per contra que algú altre els hi planti cara, humiliant-los si cal de la mateixa forma que ells humilien. Quelcom que, d’altra banda, potser impliqui el reconeixement del propi fracàs i/o el qüestionament d’un model d’educació que potser no funciona, o que potser senzillament ha deixat de funcionar perquè no ha sabut seguir-li el ritme a tot el que ha canviat al seu voltant. Com la metàfora resulta molt evident, es diria que a mesura que la nostra professora en crisis es va endinsant pels camins de la ceguesa, va veient també cada cop amb més claredat els punts cecs d’un sistema educatiu i un sistema de valors que a força de voler protegir pot acabar desprotegint , i a força de voler ser just per a tothom, pot acabar donant-li carta blanca a actuacions del tot injustes. És clar que també pot ser que l’Aurèlia intenti defensar amb força a aquests arguments per tal de defugir la tremenda irresponsabilitat en la qual ha caigut ella mateixa actuant com actua. Això, sense oblidar la paradoxa que es produeix sovint quan la suposada víctima d’una agressió en l’àmbit escolar  es converteix en la gran aliada de la persona que agredeix. Potser – passa també sovint- perquè  ocupar el lloc de víctima implica assumir uns intolerables índexs de marginació que poden arribar a semblar més dolorosos que la mateixa agressió. O potser, perquè de vegades sorgeixen entre els alumnes complicitats que depassen la capacitat comprensiva del sistema. El cas és que bona part dels conflictes susceptibles d’intens debat que plantegen aquestes temes i aquestes preguntes, es troben ja formulats al primer monòleg que l’Aurèlia ens adreça tot just començar l’espectacle , aparentment molt convençuda que encara que es mogui per l’escenari ajudant-se d’un bastó cec, no ha pres les decisions que ha pres donant pals de cec. Però el cert és que a mesura que avança l’obra, es diria que per contra no es fa visible que res avanci realment ni a través del text, ni en la posició de la seva protagonista ; una mica com si en la seva exposició inicial tant l’un com l’altra ja haguessin dit tot el que tenien que dir, i com si els seus arguments no es prestessin a major argumentació. Una sensació que la presència dels altres dos personatges de l’obra ( la neboda de l’Aurèlia i la monitora que va ser testimoni d’allò que va passar al pati de l’escola) no fa altra cosa que reforçar. Szpunberg utilitza l’arribada d’aquesta neboda per introduir uns apunts sobre la història familiar de l’Aurèlia que resulten totalment accessoris, no pas pel seu caràcter críptic, sinó perquè a la llarga es revelen com a totalment superficials i no aporten res a l’estructura dramàtica de l’obra. I se’n acaba servint de la molt peculiar monitora per  ficar  també amb calçador una referència als models de família alternatius que aquí resulta notablement forçada . Aquestes dues dones que acompanyen a l’Aurèlia estan dibuixades amb un paper massa fi, mancades de veritable densitat. Els intents de donar-li al drama una pinzellada d’humor resulten infructuosos. I els afegits videogràfics ( amb referència musical a Rosalia inclosa) no passen de l’apunt anecdòtic que no li fa cap aportació real a la dramatúrgia de la  proposta . Una proposta que parteix d’un tema veritablement estimulant. Però les mancances de la qual impedeixen abordar en tota la seva dimensió.