Moltes dels edificis que honoren la Rambla compten amb la sang dels esclaus. Ho explicava el podcast del Grec del 2020 Ruta per la Barcelona americana, a càrrec de la Casa Amèrica. Ara, Sergi Pompermayer fa una nova aproximació. Imagina la troballa de l’hereu d’una casa adinerada de Barcelona, que manté l’habilitat per sucar comissions, hihagi el tipus de govern que hi hagi. Julio Manrique ho trasllada tot a un únic espai en què una taula silenciosa és la que descobreix tots els secrets; molts dels quals desconeixen els propis habitants d’aquesta mansió. El treball actoral, en conjunt (Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Aida Llop, Carme Fortuny, Marc Bosch) és notable i la traslació temporal i espaial (es viatja del Nova York del 2001, a la Barcelona del 2021 o a les colònies americanes del segle XVIII) té un codi molt eficaç. El tema és candent i, lamentablement, deixa la implicació del públic fora quan individualitza els abusadors en una família en concret. La trilogia d’Azkona/ Toloza aprofundeixen amb més eficàcia atacant el capitalisme escampat per tota la societat, no només pels magnats (Extraños mares arden, Tierras del Sur, Teatre Amazonas).

Tot i això, l’obra té moments brillants pel cinisme del personatge de Mireia Aixalà; per la contenció de la cambrera (Aida Llop) i per una àvia (Carme Fortuny) que en el seu deliri s’expressa sense contemplacions. El pes de l’obra radica en el triangle entre el pare (i el besavi) i el fill i la promesa. Joan Carreras, Marc Bosch i Tamara Ndong, respectivament, mantenen la tensió. Davant de l’habilitat del pare per fer portar l’aigua sempre al seu molí, hi ha la intransigència d’ella i la incapacitat a revoltar-se, a saber com trencar aquest codi genètic d’el jove. En aquesta incomprensió, hi ha veritables instants brillants que, extirpant el discurs políticament correcte, denuncien veritats i incoherències. Aquí és on hi ha el relat intel·lectual i vital que remou a l’espectador, que escolta i li obra calaixos inesperats.

En el teatre de denúncia cal afinar bé per no quedar al bàndol militant,que pot ser molt aplaudit per un sector però que transforma massa poc a l’audiència. En canvi, en la discussió en trobar les coses positives a les desgràcies hi ha tot un mar enfangat apassionant, que casa millor en direccions de Julio Manrique com les de L’adversari o Carrer Robadors.