“Jo no sabia que era negra, només sabia que era persona”, diu l’esclava. Potser aquí va començar a tórcer-se tot… Sergi Pompermayer posa el dit a la nafra en una qüestió delicada, vergonyosa i, potser, poc coneguda: el passat negrer de part de la alta burgesia catalana, aquella que es va enriquir amb el comerç d’esclaus. Molts en van sentir a parlar per primera vegada quan es va retirar l’estàtua d’Antonio López, allà, al final de la Via laietana, quan van descobrir que aquella estàtua amb nom de pintor no era d’un pintor sinó d’un negrer. Eren altres temps… Temps en què aquella l’esclava es va adonar que no era només una persona.

Amèrica transcorre en l’actualitat a la casa gran d’una família de l’altíssima burgesia barcelonina durant un sopar pels 20 anys de l’hereu. Una celebració en petit comitè: el pare (Joan Carreras), la mare (Mireia Aixalà), l’àvia (Carme Fortuny), la Paula, la minyona (Aida Llop), el Max (Marc Bosc) i la Kayla (Tamara Ndong). De cop, un flaix, un canvi de música, un cop de llum, un gest i el Joan i la Kayla ens trasnporten a mitjans del segle XIX, a una plantació de sucre de Camagüey, on esdevenen el Juanito, el negrer, i la seva esclava. Als dos escenaris, la mateixa família manega el cotarro: els esclaus i el comerç a Cuba; i a Barcelona, tot el que calgui: des de la dona de servei, la Paula, fins als polítics que tant els necessiten. D’un Joan, a un altre Joan. 

El Max ha vingut de Londres, on està estudiant, content de presentar la seva xicota als pares. La seva xicota… negra. I catalana: “Y… ¿de dónde eres?” Zas! la primera pregunta, de la mare, passant-se al castellà per la cara, ja és el primer prejudici, el primer dels moltíssims que que es deixen anar a l’obra. “D’aquí, senyora, sóc d’aquí”.

La mare és superficial, innocent (en aparença), està avorrida de tenir-ho tot i ara vol posar el seu granet de sorra per a què el món sigui millor (“Com contamina, l’elaboració de la carn!”)… i, en la línia, es vol comprar un Tesla. En noi es creu que és rebel, progressista, vol canviar el món, fins i tot és marxista (“No és greu, amb el temps se’t passarà”, li diu el pare, evidentment encantat amb el seu hereu). Igualment, no hi ha res que no pugui arreglar un regal d’aniversari com el que li faran. L’àvia és la matriarca, però ja no hi toca i ja no hi té res a perdre. Si es vol fotre un pet, ben sonor i pudent, se’l fot. La Paula pretèn pensar que és una amiga, se’ls estima tant… fins i tot li deixen seure a taula (ella emcara es pensa que nomès és una persona…). 

I per últim, els dos personatges al voltant dels quals es destapa i evoluciona el conflicte: el Joan i la Kayla. Ell aglutina tots els tòpics: és l’alma màter de la família, multiplica el patrimoni, un tiu ben plantat, feliç, orgullòs, encantat de coneixe’s. Ella al·lucina. “Jo que pensava que la meva família era una merda”, li drià al seu xicot. “Però és que la teva…!” Ella no entra en cap moment en aquella bombolla familiar. Ni boja!

En un escenari minimalista, una gran taula, la del menjador de la casa gran de la família, amb estovalles i begudes, begudes per a tothom: sobretot, per a l’àvia i la mare, de cop esdevè la plantació de Camagüey, hi apareix l’avantpassat, que viola, maltracta, esclavitza la noia. Perquè llavors es feia així. Perquè eren altres temps. Eren altre temps… Només han canviat els temps! L’obra ens obre els ulls per descobrir que el Joan és igual que el seu rebesavi. En l’actualitat no han perdut res… “ostenten el poder en sectors com el bancari, immobiliari, hoteler, comercial…”, escriu Pompermayer.

Però el format no és el del drama: és dramàtic, vergonyòs, patètic. I tant! Però amb píndoles d’humor, el missatge cala més. L’obra és entretinguda i divertida en molts moments. I propera, amb un llenguatge del carrer, amb fets molt comuns (encara que no tothom es pugui comprar un Tesla ni a tothom li regalin pel seu aniversari un viatge a l’espai). Destacar un Joan Carreras, de nou, esplèndid: és el puto amo que et fa riure, et fa comprendre que ell sempre té la raó, et fa riure i et fa indignar. Es fa odiar.

I les preguntes i conclusions que planteja són moltes i molt punyents: El fet que una cosa sigui legal, no vol dir que sigui ètica. Són diferents el Joan i el seu rebesavi? “No hi ha res més obscè que un privilegiat que es fa la víctima” (li diu la Kayla al seu xicot). “Nosaltres no plorem, nosaltres som els que fem plorar” (li recorda, amb tota cruesa, l’àvia al net). “Quina gent…!”, li diu la Kayla a la minyona. “Meravellosa!”, la sorprèn ella. 

En el fons, està claríssim que allò que feien els seus avantpassats el Joan ho veu com una barbaritat. Han passat els temps (insisteixo), però ja hi ha qui veu que el que està fent ara el Joan també és una barbaritat. Legal, justificadíssima, segur que sí (fins que es passi de la ratll), però una barbaritat. D’aquí uns decennis en parlem.