La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d’aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d’uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d’Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble.

Allò que hauria d’haver estat considerat un cas d’aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l’Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses. Codi postal versus codi penal.

El cas d’Altsasu, que es va convertir en mediàtic, sobretot per la pressió de les mares dels joves empresonats —sempre les mares acaben sent les que treuen la cara—, ja va ser motiu d’una sèrie de quatre capítols l’any 2020, creada per Idurre Cajaraville i Ana Cermeño, una sèrie que va tenir un ressò impactant (es troba encara a Filmin o a TV3 a la carta en versió original) i que segurament va ajudar poc o molt al procés de la revisió de les sentències tot i que el cas encara està obert i, com afirmen també les creadores de la companyia, amb una ferida mal cicatritzada.

Precisament “cicatritzar” és l’objectiu de la companyia La Dramática Errante, per compartir el dolor familiar de segons quines situacions com la d’Altsasu. El muntatge de l’obra teatral «Altsasu» no pren partit, i així ho admenten també les seves creadores perquè la seva intenció és que siguin els espectadors els que es posicionin, un recurs que la sèrie televisiva no utilitzava i tendia més a denunciar sense subterfugis la injustícia patida pels joves involucrats en la baralla.

Els quatre personatges i intèrprets de l’obra fan tots els personatges, convertint així el muntatge en una mena de narrativa dels fets i fomentant una certa simbiosi entre els joves bascos i els guàrdies civils amb una moralitat clàssica: en un moment donat, uns i altres poden traspassar segons quines línies frontereres.

L’obra teatral «Altsasu», tot i que té una versió original en basc, amb algunes intervencions en espanyol —les dels guàrdies civils— s’ha presentat aquí en la versió que la companyia mou en gira, només en espanyol. La tria obeeix al fet, diuen les seves creadores, que el ritme de l’obra és molt veloç i la companyia considera que fer un seguiment de lectura de sobretitulat a partir del basc pot dificultar la comprensió.

El cas d’Altsasu ha evolucionat des del 2021, quan la companyia va estrenar l’espectacle. Però tot i així, s’ha deixat en el punt que estava en aquell moment, amb els joves empresonats, sense concessions de tercers graus i volent expressar en clau documental la realitat judicial i en la ficció allò que no es veu, és a dir, moments més íntims de cadascun dels personatges, fora del focus mediàtic, no sempre amb la força que demanaria una proposta dramàtica i caient a vegades en algun clixé que s’hauria de donar per sobreentès.

Política en teatre o teatre en la política. Són dues baules que es toquen. En el fons, el que queda d’aquesta nova mirada del cas d’Altsasu —es fa difícil prescindir de la influència audiovisual de la sèrie— és una bona interpretació escènica en un espai despullat, només amb bancs i amb una atmosfera que vol transmetre el que provoca la baralla dels joves i els guàrdies civils i les conseqüències penals posteriors. Però es defuig deixar vist el compromís. I defugir el compromís, en casos com els del bar d’Altsasu, és donar la raó als que van decidir també jutjar segons el codi postal i no segons el codi penal.

La recepció de l’obra, això sí, no ha tingut el mateix suport al País Basc, on s’entén molt bé l’enfrontament entre les forces de l’Estat i la ruralia basca, o fins i tot a Colòmbia —perquè es llegeix més en clau universal— que no pas a Espanya, on pràcticament no s’ha vist i tot fa pensar que, si depèn de segons quines conselleries de cultura, tampoc no s’hi veurà gaire.

Les dues úniques funcions a Barcelona, dins el Grec’23, on es van potenciar els contactes amb programadors, poden ser una crida perquè «Altsasu» s’entengui més enllà de les pròpies fronteres de la creació. I, si no, davant de les injustícies sense resposta, sempre queda Bob Dylan, que sona subtilment en la banda sonora de l’obra «Altsasu», com un crit de protesta sense data de caducitat i que recorda allò que el músic cantava a «Blowin’ in the Wind»: “Això, amic meu, tan sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins el vent”. (…)