Sebas podria haver-se “limitat” en l’exhibició
del seu talent amb els malabars, equilibris, domini de pilota pel cos i rebot en
superfícies, i més, però s’ha embrancat en la construcció d’un univers, una
dramatúrgia i una posada en escena compactes, anant més enllà de la línia on
sovint es queda el circ.

La història no és massa enrevessada, però aporta
els ingredients per captar l’atenció d’un espectador encuriosit que desxifra
les accions mudes del protagonista entre esglais, sorpreses i somriures. És bonic
sentir a sala algun crit temorós o de joia entre el públic. Tot i que cada cop
hi ha més propostes de circ en espais tancats, freqüenta el format carrer, on
es genera un altre clima i vibracions.

Un home naufraga en una illa deserta on mata
el temps com pot. A poc a poc, gairebé sense adonar-se’n, va adaptant-se al
medi. Configura una nova llar amb tot allò que, com ell, ha arreplegat el mar:
mobles, cistells, rellotges, quadres… fins i tot un cap dissecat de porc
senglar que es convertirà en la seva única companyia. 

Els objectes canviaran
forçosament la seva utilitat en un món completament diferent on el que preval
és sobreviure i combatre la solitud. L’explotació de recursos narratius, visuals
i tècnics a partir de l’atrezzo actua d’incentiu d’un espectacle que no deixa
de destapar-se de la mà de l’humor, la música i la poètica.