Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)

L’adaptació al teatre d’una pel·lícula d’aquelles que (erròniament) solen anomenar-se “d’autor” no només no és cosa fàcil, sinó que, sovint, es resol sense gaire fortuna. I és així perquè, per més que l’adaptador comprengui les emocions i motivacions de l’autor-cineasta, difícilment aconseguirà reproduir-les del tot en escena. És el cas d’aquest Alma i Elisabeth que porta a les taules Persona, film d’Ingmar Bergman que el realitzador va concebre en un moment de profunda crisi personal i intel·lectual, mentre es recuperava a l’hospital de l’estrès ocasionat per un excès de treball. Bergman, que portava un temps compatibilitzant cinema i teatre –des de feia un parell d’anys era el director del Dramaten d’Estocolm–, va adonar-se que les obligacions del teatre nacional suec estaven perjudicant la seva creativitat, i va començar a formular-se preguntes al voltant de l’escena o del seu paper com a creador. Les preocupacions del cineasta eren les mateixes que a Persona angoixen Elisabeth Vogler, l’actriu que un bon dia, després d’una funció d’Electra, decideix deixar de parlar. Vogler anhela la veritat, però allà on la busca només troba falsedat, raó per la qual opta per aïllar-se en el seu silenci. Davant la incapacitat dels metges, de la família, els amics o els companys de professió –és a dir, de la societat– per arrencar-li una sola paraula, Elisabeth es reclou en una casa solitària en companyia d’una infermera, Alma, jove, xerraire, que representa la finestra al món que l’actriu no vol obrir. La comesa d’Alma és curar Elisabeth, fer-li abandonar el seu persistent mutisme; el procés, però, s’invertirà, i serà l’actriu la que acabarà guarint la infermera d’una existència buida, inconscient de la mentida que l’envolta. Magda Puyo, directora d’Alma i Elisabeth, confia a dues grans actrius, Mònica López i Marta Marco, un diàleg en què només una de les interlocutores parla, tot i que l’altra, que  s’expressa per mitjà de gestos subtils, de vegades gairebé imperceptibles, té molt a dir. Així mateix, aconsegueix capturar els exteriors –el mar, la platja– i tancar-los en una caixa negra, empresonar-los com a les dues dones, privades de llibertat en un paratge salvatgement lliure. Com no podia ser d’una altra manera, l'espectacle aposta per l’intimisme; ara bé, es tracta d’un intimisme fred, distant, que dificulta que els sentiments que perturben els personatges arribin al públic: aquí és on es fa evident que Persona va ser concebuda per al cinema, un art que gràcies a elements com el muntatge o els primers plans elimina les distàncies i tradueix les sensacions en imatges. És per això que la versió teatral, escrita a quatre mans per Puyo i Victòria Szpunberg i fidel a l’argument de la pel·lícula, no assoleix en cap moment la seva intensitat. Un fet atribuïble a la diferència de llenguatges entre cinema i teatre, però també, probablement, als diferents motius que van conduir Bergman i Puyo fins a l'illa on Alma i Elisabeth exploren la seva identitat: l’angoixa creativa, en el cas del cineasta suec, i l’admiració per la seva obra, en el de la directora catalana...

L’adaptació al teatre d’una pel·lícula d’aquelles que (erròniament) solen anomenar-se “d’autor” no només no és cosa fàcil, sinó que, sovint, es resol sense gaire fortuna. I és així perquè, per més que l’adaptador comprengui les emocions i motivacions de l’autor-cineasta, difícilment aconseguirà reproduir-les del tot en escena. És el cas d’aquest Alma i Elisabeth que porta a les taules Persona, film d’Ingmar Bergman que el realitzador va concebre en un moment de profunda crisi personal i intel·lectual, mentre es recuperava a l’hospital de l’estrès ocasionat per un excès de treball. Bergman, que portava un temps compatibilitzant cinema i teatre –des de feia un parell d’anys era el director del Dramaten d’Estocolm–, va adonar-se que les obligacions del teatre nacional suec estaven perjudicant la seva creativitat, i va començar a formular-se preguntes al voltant de l’escena o del seu paper com a creador. Les preocupacions del cineasta eren les mateixes que a Persona angoixen Elisabeth Vogler, l’actriu que un bon dia, després d’una funció d’Electra, decideix deixar de parlar. Vogler anhela la veritat, però allà on la busca només troba falsedat, raó per la qual opta per aïllar-se en el seu silenci. Davant la incapacitat dels metges, de la família, els amics o els companys de professió –és a dir, de la societat– per arrencar-li una sola paraula, Elisabeth es reclou en una casa solitària en companyia d’una infermera, Alma, jove, xerraire, que representa la finestra al món que l’actriu no vol obrir. La comesa d’Alma és curar Elisabeth, fer-li abandonar el seu persistent mutisme; el procés, però, s’invertirà, i serà l’actriu la que acabarà guarint la infermera d’una existència buida, inconscient de la mentida que l’envolta. Magda Puyo, directora d’Alma i Elisabeth, confia a dues grans actrius, Mònica López i Marta Marco, un diàleg en què només una de les interlocutores parla, tot i que l’altra, que  s’expressa per mitjà de gestos subtils, de vegades gairebé imperceptibles, té molt a dir. Així mateix, aconsegueix capturar els exteriors –el mar, la platja– i tancar-los en una caixa negra, empresonar-los com a les dues dones, privades de llibertat en un paratge salvatgement lliure. Com no podia ser d’una altra manera, l'espectacle aposta per l’intimisme; ara bé, es tracta d’un intimisme fred, distant, que dificulta que els sentiments que perturben els personatges arribin al públic: aquí és on es fa evident que Persona va ser concebuda per al cinema, un art que gràcies a elements com el muntatge o els primers plans elimina les distàncies i tradueix les sensacions en imatges. És per això que la versió teatral, escrita a quatre mans per Puyo i Victòria Szpunberg i fidel a l’argument de la pel·lícula, no assoleix en cap moment la seva intensitat. Un fet atribuïble a la diferència de llenguatges entre cinema i teatre, però també, probablement, als diferents motius que van conduir Bergman i Puyo fins a l'illa on Alma i Elisabeth exploren la seva identitat: l’angoixa creativa, en el cas del cineasta suec, i l’admiració per la seva obra, en el de la directora catalana...

Amb la complicitat de dues excel·lents actrius que es fiquen de valent a explorar totes les complexitats emocionals dels seus personatges ( i també d'una virtual Vicky Peña que, literalment, es roba tots els primers plans de la funciò ) Magda Puyo ens presenta una molt honesta i força rigorosa adaptació escènica d'una de les genialitats mès radicals i experimentals de tot el cinema de Bergman. I aquest acaba resultant inevitablement el gran problema del muntatge: per molt que la busquis, no hi ha manera de trobar aquí la força brutal d'aquelles imatges. Puyo substitueix la radicalitat original per un embolcall videogràfic decididament brillant, i crea atmosferes de notable bellesa. I com a resultat, li queda un espectacle involuntariament però tambè inevitablement tocat d'aquell esteticisme del qual la pel·lícula "Persona" fugia com del dimoni.

Mesurat duel interpretatiu de Mònica López i Marta Marco, l’una en el rol d’una actriu que de sobte decideix emmudir, l’altra que li fa d’infermera en un refugi solitari vora el mar. Intensa adaptació escènica que fa Magda Puyo del guió de Bergman del film “Persona”, amb aquell furgar en les interioritats humanes que caracteritzava el cineasta i dramaturg suec. La cuidadora, per conjurar el silenci de la pacient, xerra compulsivament. El doll de paraules acaben fen forat i es produeix un rar fenomen especular, una mímesi que es mostra en el vestuari, el pentinat i fins i tot el caràcter. La fusió esdevé confusió, els papers s’intercanvien i tot plegat posa de manifest el poder de les ombres que ens habiten. Elegant direcció d’un espectacle vibrant i punyent, on la Marco i la López, amb la intervenció hol·logràfica de Vicky Peña, atenyen un grau de veritat que galvanitza l’audiència. 

Mesurat duel interpretatiu de Mònica López i Marta Marco, l’una en el rol d’una actriu que de sobte decideix emmudir, l’altra que li fa d’infermera en un refugi solitari vora el mar. Intensa adaptació escènica que fa Magda Puyo del guió de Bergman del film “Persona”, amb aquell furgar en les interioritats humanes que caracteritzava el cineasta i dramaturg suec. La cuidadora, per conjurar el silenci de la pacient, xerra compulsivament. El doll de paraules acaben fen forat i es produeix un rar fenomen especular, una mímesi que es mostra en el vestuari, el pentinat i fins i tot el caràcter. La fusió esdevé confusió, els papers s’intercanvien i tot plegat posa de manifest el poder de les ombres que ens habiten. Elegant direcció d’un espectacle vibrant i punyent, on la Marco i la López, amb la intervenció hol·logràfica de Vicky Peña, atenyen un grau de veritat que galvanitza l’audiència. 

 Un apassionant viatge de dues dones a la recerca de la seva identitat. Magda Puyo aborda a la Muntaner una vibrant adaptació escènica de Persona (1966), film de culte d’Ingmar Bergman. El repte, compartit amb la dramaturga Victoria Szpunberg, és de primera magnitud tenint en compte com resulta de complex superar en el teatre la força del llenguatge cinematogràfic, sobretot en una obra tan intimista i on els primers plans tenen un paper decisiu.  Però el resultat, deixant de banda comparacions de gèneres que no venen massa a compte, és brillant. El muntatge atrapa des del primer moment amb una aconseguida atmosfera propiciada per una difusa il·luminació i una bona producció audiovisual. Marta Marco i Mònica López, amb el suport en pantalla d’una impactant Vicky Peña, protagonitzen un aclamat duel interpretatiu.  L’obra, escrita en un moment de crisi existencial i intel·lectual del cineasta i dramaturg, intenta donar resposta a les seves inquietuds sobre la llibertat creativa. Són les mateixes qüestions que es planteja Elisabeth Vogler (Mònica López), una actriu que després d’una funció d’ Electra decideix tancar-se en un malaltís mutisme amb què expressa la seva rebel·lió davant un sistema que no comparteix.  Aquest obstinat silenci la porta fins a un centre mèdic on coneix Alma (Marta Marco), una infermera que s’encarrega de l’artista. Totes dues acaben vivint en una casa solitària a prop del mar, molt ben il·lustrada per les imatges. La lluminositat de les escenes contrasta amb el to deliberadament fosc de la posada en escena.  Puyo dirigeix amb mesura una funció en què les dues protagonistes es buiden en l’exposició dels problemes existencials d’uns personatges pletòrics de veritat escènica. López recrea amb mestria, des de la mudesa només trencada per algun so gutural i angoixat, la intensitat del seu drama interior. Marco parla compulsivament en un intent d’establir un vincle amb l’actriu. De mica en mica la relació entre les dues dones es fusiona, però és la intèrpret la que des d’una posició dominant vampiritza la infermera.  La víctima passa a ser botxí en el seu afany d’absorbir la vida d’Alma, mentre aquesta revela les seves verdaderes idees. Temes com l’amor, la maternitat, la ficció i la mentida en el teatre desfilen per aquest recomanable espectacle.