Un apassionant viatge de dues dones a la recerca de la seva identitat. Magda Puyo aborda a la Muntaner una vibrant adaptació escènica de Persona (1966), film de culte d’Ingmar Bergman. El repte, compartit amb la dramaturga Victoria Szpunberg, és de primera magnitud tenint en compte com resulta de complex superar en el teatre la força del llenguatge cinematogràfic, sobretot en una obra tan intimista i on els primers plans tenen un paper decisiu.
 Però el resultat, deixant de banda comparacions de gèneres que no venen massa a compte, és brillant. El muntatge atrapa des del primer moment amb una aconseguida atmosfera propiciada per una difusa il·luminació i una bona producció audiovisual. Marta Marco i Mònica López, amb el suport en pantalla d’una impactant Vicky Peña, protagonitzen un aclamat duel interpretatiu.
 L’obra, escrita en un moment de crisi existencial i intel·lectual del cineasta i dramaturg, intenta donar resposta a les seves inquietuds sobre la llibertat creativa. Són les mateixes qüestions que es planteja Elisabeth Vogler (Mònica López), una actriu que després d’una funció d’ Electra decideix tancar-se en un malaltís mutisme amb què expressa la seva rebel·lió davant un sistema que no comparteix.
 Aquest obstinat silenci la porta fins a un centre mèdic on coneix Alma (Marta Marco), una infermera que s’encarrega de l’artista. Totes dues acaben vivint en una casa solitària a prop del mar, molt ben il·lustrada per les imatges. La lluminositat de les escenes contrasta amb el to deliberadament fosc de la posada en escena.
 Puyo dirigeix amb mesura una funció en què les dues protagonistes es buiden en l’exposició dels problemes existencials d’uns personatges pletòrics de veritat escènica. López recrea amb mestria, des de la mudesa només trencada per algun so gutural i angoixat, la intensitat del seu drama interior. Marco parla compulsivament en un intent d’establir un vincle amb l’actriu. De mica en mica la relació entre les dues dones es fusiona, però és la intèrpret la que des d’una posició dominant vampiritza la infermera.
 La víctima passa a ser botxí en el seu afany d’absorbir la vida d’Alma, mentre aquesta revela les seves verdaderes idees. Temes com l’amor, la maternitat, la ficció i la mentida en el teatre desfilen per aquest recomanable espectacle.