L’adaptació al teatre d’una
pel·lícula d’aquelles que (erròniament) solen anomenar-se “d’autor” no només no
és cosa fàcil, sinó que, sovint, es resol sense gaire fortuna. I és així
perquè, per més que l’adaptador comprengui les emocions i motivacions de
l’autor-cineasta, difícilment aconseguirà reproduir-les del tot en escena. És
el cas d’aquest Alma i Elisabeth que porta a les taules Persona,
film d’Ingmar Bergman que el realitzador va concebre en un moment de profunda
crisi personal i intel·lectual, mentre es recuperava a l’hospital de l’estrès
ocasionat per un excès de treball. Bergman, que portava un temps
compatibilitzant cinema i teatre –des de feia un parell d’anys era el director
del Dramaten d’Estocolm–, va adonar-se que les obligacions del teatre nacional
suec estaven perjudicant la seva creativitat, i va començar a formular-se
preguntes al voltant de l’escena o del seu paper com a creador. Les
preocupacions del cineasta eren les mateixes que a Persona angoixen
Elisabeth Vogler, l’actriu que un bon dia, després d’una funció d’Electra, decideix deixar de parlar. Vogler anhela la veritat, però allà on la busca
només troba falsedat, raó per la qual opta per aïllar-se en el seu silenci.
Davant la incapacitat dels metges, de la família, els amics o els companys de
professió –és a dir, de la societat– per arrencar-li una sola paraula,
Elisabeth es reclou en una casa solitària en companyia d’una infermera, Alma,
jove, xerraire, que representa la finestra al món que l’actriu no vol obrir. La
comesa d’Alma és curar Elisabeth, fer-li abandonar el seu persistent mutisme;
el procés, però, s’invertirà, i serà l’actriu la que acabarà guarint la infermera d’una existència buida, inconscient de la mentida que
l’envolta.

Magda
Puyo, directora d’Alma i Elisabeth, confia a dues grans
actrius, Mònica López i Marta Marco, un diàleg en què només una de les
interlocutores parla, tot i que l’altra, que 
s’expressa per mitjà de gestos subtils, de vegades gairebé
imperceptibles, té molt a dir. Així mateix, aconsegueix capturar els exteriors
–el mar, la platja– i tancar-los en una caixa negra, empresonar-los com a les
dues dones, privades de llibertat en un paratge salvatgement lliure. Com no
podia ser d’una altra manera, l’espectacle aposta per l’intimisme; ara bé, es
tracta d’un intimisme fred, distant, que dificulta que els sentiments que
perturben els personatges arribin al públic: aquí és on es fa evident que Persona va ser concebuda per al
cinema, un art que gràcies a elements com el muntatge o els primers plans
elimina les distàncies i tradueix les sensacions en imatges. És per això que
la versió teatral, escrita a quatre mans per Puyo i Victòria Szpunberg i fidel
a l’argument de la pel·lícula, no assoleix en cap moment la seva intensitat. Un
fet atribuïble a la diferència de llenguatges entre cinema i teatre, però
també, probablement, als diferents motius que van conduir Bergman i Puyo
fins a l’illa on Alma i Elisabeth exploren la seva identitat: l’angoixa
creativa, en el cas del cineasta suec, i l’admiració per la seva obra, en el de
la directora catalana…