Un dels primers encerts d’aquest espectacle és haver explicat un tema tan complex i dramàtic d’una forma gradual i molt viscuda: una noia amb ganes d’ajudar als refugiats de la Guerra de Síria, situat a Grècia, arriba per passar-hi uns mesos com a voluntària.

Així, ella i nosaltres seguim el mateix procés de veure com és la realitat, més enllà de les nostres percepcions, bàsicament tot el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació. La curta distància fa veure matisos en les parts positives i negatives, molt més reals i entenedores que la obligada síntesi que han de fer les cròniques periodístiques.

Amb només tres actors ens assabentem de com és el dia a dia, les limitacions que té viure en una mena de presó, que no ho és però s’hi assembla molt, i baixem als detalls de com ho viuen els que hi són dins. En això, la interpretació de les dues actrius i l’actor, ajuden i molt. Són tan naturals, i que arriben a tota mena de públics!!

Aquesta és una de les virtuts d’aquest “Alhayat”, la seva sòlida construcció teatral (guió, direcció i interpretació, tots de primera), malgrat que una obra realitzada per persones (tota la companyia) que han tingut directament les experiències que s’hi narren, poden caure fàcilment en un pamflet. I no res més lluny de la realitat. 

Com he dit, tots estan esplèndids, però cal destacar que el treball de Moha Amazian és de molts quirats, passant d’un idioma a l’altre amb total normalitat. També és força real l’esforç (i les dificultats, i les errades) de persones que s’han de comunicar en una llengua comuna, l’anglès, que no parlen del tot bé cap d’elles. Això, a més, significa un reforç del paper del llenguatge no verbal, com ara els gestos, les cares i les inflexions de la veu. 

I per postres, la senzillesa (que no precarietat) de la posta en escena, que a més ajuda a portar aquest espectacle tan necessari a tota mena d’espais. Destaco el representar una biblioteca amb columnes de llibres apilats, i com la destrucció i incendi d’aquesta ens resulta especialment dolorosa quan aquestes columnes s’enderroquen. Així de senzill, així de directe, així de teatral, així de real.

Les meves felicitacions més sentides a un treball honest que no viu de la militància o la llagrimeta, sinó de fer i explicar les coses bé.