La companyia La Viciosa es va estrenar la temporada passada amb aquest muntatge que destil·la situacions que van viure a un camp de refugiats a Grècia el 2016 on van anar-hi a fer de voluntaris. Tenien la necessitat d’expressar el que havien vist, d’ordenar l’estat emocional i repensar el que havien viscut. És un resultat similar al de Kalimat (TNC, 2016). La posada en escena d’Alhayat és senzilla, directa, honesta. Deixa insinuada tant la satisfacció quan desencallen el projecte de la biblioteca i com les petites frustracions diàries (dels voluntaris i també dels interns del camp): La burocràcia encalla sovint la necessitat de créixer, de fer possible una vida plena i que Europa abraci com ho fan les voluntàries en el seu moment de comiat. Alhayat funcionaria de díptic a P.A.U (Paisatges als Ulls) que narra l’arribada d’immigrants a Europa jugant-se la vida al mar o El rey del Gurugú, en què es representa la vida al camp improvisat en un bosc, abans de saltar la tanca de Melilla. A Alhayat barregen moplt bé l’àrab amb el català i l’anglès, rpetint el joc de conversa difícil que es deuria produir al camp.

L’obra, amb l’inexorable pas del temps en forma de comptador de dies que flagela l’escena, es resumeix amb una abraçada final estreta, llarga, com si fos de primer pla i amb càmera que recorre els 360 graus de l’acció. En aquell dolor es valora l’estima, la importància vital en la trajectòria de cada implicat. Per als interns, el pas dels voluntaris és sempre provisional, el que demostra que passa el temps dins del camp (i que s’allarguen inexcusablement les entrevistes per poder entrar de refugiat en algun país). Per als voluntaris, aquesta experiència els marca un abans i un després. Amb el desig (i la impossibilitat laboral) de poder tornar, de seguir ajudant. Per això, els és imprescindible trobar fórmules per expressar el que han vist i comunicar-ho, per fer pressió a les societats aparentment democràtiques i acollidores europees: Cada camp de refugiats és un demostració del recel del continent, una demostració de feblesa, de por. I trenca aquella imatge utòpica de la deesa que va enamorar Zeus i que van provar d’escapolir-se de l’Olimp (ara que Zeus, si hem de creure la mitologia grega, era més aviat capriciós i preferim creure que l’amor d’Europa sí que era ingenu i absolut).

La senzillesa de la història arriba com un petit i senzill conte. Com el que el protagonista explica a la canalla del camp, quan es va fent realitat el projecte de Biblioteca (i punt de trobada) a aixopluc. Moha Amazian (La Font de la Pólvora) és un jove positiu, que ha entès trobar-se en un laberint des d’on res avança. Manar Taljo desplega personatges ben antagònics. Però enamora amb la sensibilitat que rpresenta Tamuda, callada, teservada, porufga i alghora confiada en una Alemanya acollidroa i en sortir de la tenda i tenir un espai per a compartir amb altres dones. finalment Georgina Latre (42 KM, Consell familiar, Vilafranca) és la voluntària entusiasta, que fa servir els seus fils per superar la burocràcia del camp. I que se’n surt, a mitges. Però que entén que el seu pas és provisional, i ixo li genera una frustració creixent. Quatre mesos (molt temps per fer voluntariat) acaba sent només un capítol en la vida dels refugiats que segueixen esperant…