Quim Girón es despreocupa de construir una peça complexa d’acrobàcia espectacular. Posa el seu cos a favor d’una història que ressona sense embuts, caminant pels meandres de la imaginació, de la lògica surrealista, del qui practica durant hores l’equilibri amb els peus enlaire fixant la mirada sempre en un mateix punt. El viatge del pas de present a passat ve acompanyat per un espai sonor envolvent. I, sobretot, per una il·luminació que genera una narració preciosa. Així com el temps és cíclic (després del dia, ve la nit) també ho és aquest espectacle i tots els efectes que hi parteixen. Hi ha una llum situada en semicercle, que recorda a una pista de circ. Hi ha una partitura que reincideix en frases musicals.

Girón convida el públic a visitar l’experiència de que pot haver estat un crit. Tant curt i tant precís. Però el desarticula i en van emergint sons i records, llums i ombres. Amb una simplicitat similar a I les idees volen, el verticalista debuta dient text en primer pla. Les verticals son quasi una extensió amagada en aquest treball. De fet Ahir revela que, Girón té molt més en el seu cap que en el seu equilibri (sense menystenir-lo). L’estranyesa de Fang, de Nu o d’Indomador, són camins que aborda contínuament. Té un plantejament contemplatiu que lagermanaria amb la manipulació de Xavier Bobés (Corpus), aquella sensibilitat del qui té una veu fort creativa però que la desgrana com xiuxiuejant fent-se vulnerable per atrapar l’empatia del públic i donant-li una sorpresa lluminosa final.

Animal religión va voler exprimir la vessant més bèstia de l’home; ara queda destil·lada una humanitat tendra, acollidora, que escalfa. Ahir és com un núvol blanc, lliure, que juga a fer formes i ls sons per a persuadir els altres.