“Una
altra cançoneta que nos anem” pregava una parella d’espectadors
al vestíbul del Kursaal, divendres al vespre. Dos músics del corrent tradicional havien tocat amb Asstrio perquè Sònia Gómez i Carme Balagué confrontessin la
dansa tradicional amb la contemporània a base de jotes i tanguillos. Fira
Mediterrània es mou sense vergonya, amb el bon to del somriure i de
provar nous híbrids i provar-se contínuament. La proposta té camí. Les formes arrodonides de la dansa popular es converteixen en
compassos sincopats i coreografies anguloses. 

El retrat que han
mostrat com a final del treball (de només tres dies d’investigació) a Fira Mediterrània és la
coreografia d’un dia de ball al carrer Montcada (previsiblement de Tortosa), en la festivitat
de Sant Antoni, el 17 de gener. La crònica, que va resultar
guanyadora d’un concurs literari un 25 de mar de 1920, retrata
l’ambient abans que s’engegui la dansa. La música serveix la
montaya russa amb els desnivells ben mesurats per transitar del so de
la gralla a la potencia de la guitarra i els canals de veu reproduïts com una frase musical que s’escurça i que transforma
l’amplitud del fandango en un so psicodèlic, que s’agermana amb
el concert de pop rock i deriva fins a la discoteca. Les balladores
ja són quasi, en aquell moment, les go-gos dels pedestals. Es miren i somriuen. Partixen de la mateixa música i d’un moviment similar però els desplaçaments són molt diferents. L’una corre; l’altra, gira com si fos una dervix turca. En la mirada comparteixen l’instant present.

Genial,
contundent, de joc de mans que ensenya el truc i convida a participar-hi.