“A Vore” és fruit de la recerca de Pere Gumbau i Ramon Balagué en la cultura popular de les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat. L’obra escrita de referència és “Del folklore tortosí: costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa” (1934) de Joan Moreira. Relíquia que surt a escena al principi de l’espectacle lluïda al cap de la ballarina Sonia Gómez. Tradició i contemporaneïtat, “tradificció” segons els creadors. Mot gens casual ja que Ramon Balagué, cantador d’aquesta rondalla és, a més de músic, realitzador audiovisual.

“Qui no guarda quan té, no té quan necessita” diu l’enversador. I aquí la història guarda i beu dels orígens, un dia de ball a Tortosa per celebrar el Sant Antoni l’any 1920, i travessa el temps fins ara mateix, replegant-se i desplegant-se a ritme de cant, música i dansa. Dolçaina, bateria, castanyetes i guitarra elèctrica, pandereta i sampler. I l’aixada, eina bàsica d’un poble agrícola. El cantador, de potència vocal ben modulada i vint-i-un botons, festeja les dues balladores. Carme Balagué perfectament emmidonada i pentinada amb saragatona, i Sonia Gómez crinera al vent i botins. Florejades de vestuari les dues emprenen el camí de la jota i el fandango que avança en paral·lel: Carme Balagué va de l’execució clàssica, precisa i més estàtica a la relaxada de festa major; Sonia Gómez, fidel al seu estil, juga a improvisar des de l’aresta dels angles. A destacar, perquè ens va deixar sense alè, el solo que la coreògrafa es va marcar a ritme de bateria i guitarra elèctrica erigint-se com un flamenc deltaic i demostrant perquè és espècie escènica protegida des d’aquell “Yo estoy en este mundo porque tiene que haber de todo”.

La improvisació, en el seu cas jazzística, és també font dels Astrio − Xavi Lloses (piano), Santi Serratosa (bateria i ferros) i Santi Careta (guitarra elèctrica i efectes), que van barrejar electrònica i potència de jam amb la dolçaina del virtuós vinarossenc Pau Puig, sempre un goig en directe. Evident fusió musical, però també evolució que flueix de manera natural. Semblaria que “A Vore” juga a improvisar, però la realitat és que aquesta “electro-rondalla” és el resultat d’un treball profund que no deixa cap element a l’atzar. L’alt nivell artístic de tot l’equip fa que l’espectador es pugui arribar a creure que tot el que ha passat és casual i està davant d’una proposta de “picadillo” entre llenguatges enlloc de cantadors. I no, és una narració construïda des d’un univers molt concret, l’esmentada “tradificció”.La complicitat autèntica entre els intèrprets és el motor d’aquest espectacle que té com a gran virtut el diàleg entre l’arrel local i el món global, per això “A Vore” podria i hauria de seguir girant arreu. Un altre motiu que hauria de convèncer els programadors i programadores és l’apoteosi final, una espècie de vent de dalt que s’emporta tot el que es troba per davant, aquí un públic ballant en ple deliri lúdico-festiu.