Oriol Broggi ha trobat un filó internacional amb els The Tiger Lillies. Perquè és un trio de marcada personalitat (quin músic es pinta una màscara de blanc i negre sense anar a Eurovisió?) i tenen una gran colla minoritària de seguidors estesa internacionalment. El posat entre punki i gentlemen el fan habitants compatibles al teatre buit d’en Broggi. Peter Brook va anar estirant-se cap als instruments i els sons africans, Broggi es decanta per la música elèctrica, sigui un pianet de joguina tipus Pascal Comelade o un contrabaix com els que Javier Gamazo feia sonar amb Calixto Bieito (Los persas).

Si al Hamlet dels The Tiger Lillies blasmaven de “murder” al dissortat príncep de Dinamarca, ara anuncien el destí de Macbeth (“hell”, que coreja el públic divertit, com si fóssim un jurat popular). Ells són les tres bruixes que contagien l’orella de Macbeth anunciant-lo que serà rei. Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró són els tres intèrprets que van narrant i representant la tragèdia. Saben jugar el seu paper entre comparsa i protagonista saltant del català a l’anglès amb una facilitat admirable. La capacitat de jugar amb la teatralitat és absoluta. Ara un és Banquo, ara és Macbeth. Les rèpliques manen fins que els dos actors masculins, ambiciosos com el rei cruel, lluiten per defensar les darreres rèpliques. Abans, hauran cavalcat sense cavall (amb unes corredisses de banda a banda, amb algun extra còmic), hauran provat de netejar-se les mans brutes de sang reial amb el sorral sota la tarima o correran uns cortina puntualment per dibuixar el Castell i les maldats. Les càmeres de Tots ocells i els sobretítols (ara, traduint al català) també serveixen per tenyir les parets de columnes, de films de samurais (novament, com al seu Hamlet Aribau, un espectre en el repertori d’en Broggi), dels mateixos actors captats des de l’espatlla. Hi ha una constant intervenció tècnica. Potser és innecessària (cal projectar columnes romàniques sobre les pedres centenàries del teatre?) però la veritat és que combina molt bé en aquest quadre patètic, exagerat, cínic, sinistre, desacomplexat. El bis final de The Tiger Lillies és de deliri col·lectiu.

En l’adaptació s’ha fet una esporgada immensa de personatges i subrames, però la violència folla és absoluta. Broggi fa un nou pas dramatúrgic informal (sense arribar als extrems de la Ludwig Band) però deixa brillant les metàfores. És la millor manera perquè el vers shakesperià ressoni en l’actualitat: “L’infern és buit. Tots els dimonis estan aquí.” Terrible retrat de la política internacional. La desprotecció dels vulnerables d’avui recorda la impunitat de Macbeth. Sort que el bosc de Birnam camina cap al castell, immòbil. Que hi ha fills sense mare que podran aturar aquesta golafreria insaciable. La fletxa de Macduff fa que caigui dalt de la muralla. Una bala va malferir Trump i això encara va encoratjar més l’exèrcit republicà. La metàfora continua esperant, per ara. Segurament, l’arma metafòrica sigui una altra. Mentre la política internacional resisteixi.

En l’espectacle A Macbeth song, Broggi ha sabut conciliar els seus dos móns, aparentment antagònics de la fredor de Cels a l’empatia beneita de Coralina. La música, això sí, puja al graó superior com mai sense que arraconi unes interpretacions que saben escoltar i posar-se on rematen el quadre més que no pas imposar el relat. La Perla29 ha trobat un nou pis on esplaiar-se. Hi ha la fantasia de 28 i mig i la transcendència d’Antígona i Electra.