SiNOPSi
El dramaturg belga Maurice Maeterlinck va escriure fa poc més de cent anys una peça teatral en un sol acte d’una intensitat poètica i emocional sorprenent. Interior és el títol d’aquesta obra punyent, feridora i aparentment senzilla. La narració és gairebé circumstancial, un mer pretext per fer aflorar emocions i generar atmosferes, veritables protagonistes del text del dramaturg belga. Protegits per la foscor de la nit dos homes observen l’interior d’una casa familiar des d’un jardí. Es troben en l’obligació de transmetre una desagradable notícia a la família: una de les seves filles acaba de morir. Però la visió de la tranquil·litat domèstica es convertirà en un contratemps gairebé insalvable. Qui ens legitima per trencar aquesta pau? Com podem afrontar la certesa que una sola paraula pot capgirar l’ordre de les coses per sempre? Són realment segurs els petits reductes que construïm (una casa, una comunitat) per tal de protegir-nos dels mals del món? Una llar és necessàriament un espai físic?
“A House Is Not a Home” és un espectacle de creació que parteix de l’obra original de Maeterlinck per explorar nous territoris formals i cercar noves vies d’experimentació escènica.
ARTICLES
«Crònica segon dia» | Por Jordi Bordes
La caseta de jardí de La Ignífuga s'ha plantat uns dies al terrat de la Nau Ivanow. Les seves cortines es mouen amb el vent. Els tren de Rodalies de la Renfe els hi donen rèplica contínuament (als assaigs a Tàrrega només en topaven amb un de mercaderia als volts de la una de la matinada, que els feia de rellotge astral). Aquesta tarda afinen la coreografia, el moviment. I és que no és plat senzill per a uns actors de text atrevir-se a abandonar la paraula i deixar-se acomboiar per la dansa. I més, sense música. Amb uns tempos i una carta de moviments que, tot just, flirtegen. “A house is not a home” s'inspira en “Interior” de Maeterlinck. Dos personatges han d'avisar a uns coneguts d'un accident en el que la persona que esperen ha perdut la vida. La incertesa, la sensació d'abisme constant voltant per les parets transparents que ara no és llar si no que pren forma de taüt, sembla insinuar que el dramaturg i director Pau Masaló ha volgut introduir al capítol de la sorpresa, un altre gest d'hipocresia: Potser encara que no s'hagués produït mai l'accident aquella casa envejada tampoc s'hagués pogut convertir en llar perquè hi falten els ingredients principals: la sinceritat i l'amor. Sense text a dins de la casa (sí que parlen els dos visitants portadors de la mala nova); tancats en un espai que passa del confortable a estressant, enxovats; i amb un espai sonor que ressonarà per l'interior dels auriculars, la peça busca un interior molt íntim, tot i que mantindrà a prou distància l'acció del públic perquè la sensació de soledat sigui més profunda. A la terrassa de la Ivanow, és un treball de provatura, d'ensenyar com el pas festiu salta a un d'emocional, introspectiu, que insinua algun fantasma. És com si caiguessin en un forat en el temps i la joventut hagués deixat pas a la vellesa decrèpita. Són unes càpsules que indiquen l'abast del drama que es mastega. Els espectadors ja en tindran coneixement però els personatges, que viuen la inauguració d'una casa idíl·lica que hauria de ser una càlida llar familiar, toparan amb el personatge de la daga. També com a “La nostra mort de cada dia” de Manuel de Pedrolo (TNC, 2015) aquesta Mort tindrà un punt seductor, ambigu. En la joventut tot té un vèrtex atractiu i que es transforma ràpidament. Per això el ball, amb un simple picar de mans, torna a una passa col·lectiva festiva, despreocupada. Dijous, a la Nau Ivanow, a quarts de vuit del vespre, el vent fred era poc respectuós amb la tensió dels intèrprets. Les plantes de la terrassa, per definició, acostumades a la buidor i al sol de justícia, semblaven no comprendre la dimensió emocional. Ara calia estudiar bé el moviment de la biela. Quan estigui armat en el motor dramatúrgic, la seva finor (els intèrprets girant-se amb la mà fent girar el cap i la mirada posada en el plec del braç) serà energia emocional. Estan només a una setmana... moment de fixar els canvis i acoblar-los en el viatge emocional dels protagonistes. Una ànima fa voleiar la cortina de la casa. L'esperit deambula inquiet.
«crònica primer dia» | Por Jordi Bordes
Maeterlink s'imagina a “Interior” la discussió d'uns personatges que han de donar una mala notícia en una llar on hi regna un esperit positiu, acollidor, afable. La companyia Ignífuga ha volgut fer el salt al carrer partint d'aquesta trama a “A house is not a home”. Com ja van fer a “La norma de l'extinció” (encara amb “bolos” en cartera) han fet la versió a la seva mida. En aquell “Platònov” de Txèkhov van decidir només donar vida als personatges joves. Amb Maeterlink han optat perquè, a la llar ,es prepari una festa entre companys que ronden la trentena i rejovenint també el vell que coneix la família i que planteja com han de donar el tràgic avís. No hi ha fills i pares. Només la dona embarassada que espera el marit i que celebren amb demés germans i coneguts l'entrada al que serà la seva llar. A partir dels 30 és l'hora que es vagin complint els somnis, sembla marcar el ritme de la societat. La Ignífuga ha apostat perquè el públic pugui veure l'interior però a una distància confortable, que no el deixi vulnerable. Els 15 metres que separen la tarima de l'acció escènica funciona de tallafocs. Família i llar són els elements primaris en què habitualment tothom s'hi refugia. Els espectadors, un a un, faran el seu viatge perquè el so entrarà pels auriculars (atmosferes musicals, bàsicament que esquitxen d'uns certs colors l'emoció que domina dins la llar) i perquè abans d'arribar a contemplar la reacció de la notícia enmig d'una festa hauran copsat, en certa manera, a la soledat del que pateix la tragèdia (de forma voluntària, o no). El públic, doncs, passa a formar part d'un “voyeur” privilegiat que té la informació que transformarà la celebració en funeral. Com els dos que miren dins l'interior i debaten la forma de donar la notícia. Els de la Ignífuga han volgut que sigui una noia la que doni la notícia, com si la Mort, que coneix tothom, busqui una forma delicada per expressar la notícia. Durant tres setmanes, la companyia ha anat explorant quina és l'acció que aniran desplegant dins de la casa. El públic, centrat en un dels laterals de la casa, contempla el seu interior com si fos una pantalla de cinema. Com si allò no els pogués esclatar a la cara, com si fos una ficció gravada de fa temps. Evidentment, la Ignífuga busca l'emoció de l'espectador, commoure'l però desaprofitant la implicació directa. Fan que la notícia tràgica ressoni més lluny dins de cada espectador però busquen que es produeixi la caiguda de fitxes en massa de dòmino emocional. Cadascú notarà que s'ensorra des d'un costat diferent. Cap fortalesa és inexpugnable. La reflexió és sobre l'interior i l'exterior. Quins són els límits de les persones. Els actors van acabar divendres amb un assaig obert a la nit. S'han adonat que l'aire lliure implica una nova vulnerabilitat. Perquè és més complex mantenir el focus d'atenció. A vegades, les ombres hi juguen a favor. Com la lluna o el tren de mercaderia, que passa a quarts d'una de la matinada (no coincidirà amb l'espectacle però ells l'esperaven mentre avançaven els assaigs sempre amb la nit de companya). A l'entrada de les sitges, hi ha un ametller, un arbre ideal per a una llar idíl·lica. Tot i la calor asfixiant d'aquesta primavera, les fulles fresques mostren el fruit verd encara. A terra, algunes ametlles caigudes de la temporada passada. L'ametlla és dura (per fora) amb un cor tou (al seu interior). El mateix ressort que “A house is not a home”. Confesso que en vaig voler picar una (una actitud que remet a la càlida infància aquesta d'obrir una ametlla amb dues pedres) i que al menjar-la en vaig descobrir un desagradable gust amarg. Com la vida, com la festa, com el viatge que explora emocions dels de la Ignífuga. Els seguirem en la seva cerca.
