El voyeur té en A
House is not a Home la culminació de les seves expectatives. La proposta de
Ignífuga ens permet, no només observar els nostres veïns protegits per la
foscor, també sentir les seves converses, la música que escolten i el què es
miren a la tele. Se’ns convoca en els límits de la ciutat, se’ns proveeix
d’auriculars, passegem per un barri residencial de cases unifamiliars fins
arribar a una “sintètica” casa de parets transparents; allí, asseguts a una
distància prudent, observem els nostres semblants. A l’interior, una dona es
prepara per rebre uns convidats que aniran arribant. Des de la nostra talaia
observem la felicitat que destil·len les persones allí convocades; són familiars
i amics de l’amfitriona que esperen el seu marit per celebrar junts el seu
embaràs. Inexplicablement, el marit triga massa, l’eufòria de la trobada, però,
minimitza l’espera. S’atura un automòbil amb dos ocupants i –meravelles de la
tècnica!- podem sentir el seu diàleg. Saben que el marit no arribarà, són allà
per anunciar-los la seva mort. Es tracta d’una versió molt lliure i actual de
l’obra Interior (1894) de Maurice
Maeterlinck, aquí despullada de gran part del seu simbolisme per l’efecte
“real” de la seva posada en escena. La buscada versemblança dona un aire d’improvisació
que llastra les escenes allargassant-les innecessàriament. Poc en queda també
del llenguatge condensadament simbòlic de la peça original. Malgrat això, es
tracta d’un espectacle que, gràcies a la tècnica audiovisual –tan
justificadament usada-, ens obre els ulls a una perspectiva diferent.