La companyia Ignífuga es agosarada i
planteja una incursió al teatre de carrer, o millor en un
site-específic construït en un descampat, a mercè de la foscor i
del vent. Amb una peça simbòlica de Maeterlinck: “Interior”. La proposta d’Ignífuga parteix d’un plantejament radical: que tot el món
sonor ressoni a l’interior dels espectadors a través d’uns
auriculars; que a les poques rèpliques se li
sumi un espai sonor que transmeti la temperatura del drama. El
muntatge té molts matisos interessants (com ara el treball amb la
televisió de l’interior, o el quadre final en què l’interior queda
buit) però es fixa massa en la literalitat de les rèpliques i no
sap donar prou ritme a l’escena de la festa familiar que apareix
massa plana (potser seria bo trencar la frontalitat en els espectadors. Desaprofita l’oportunitat de mostrar (o no ho ensenya amb
prou claredat) com es produeix el fet que esdevindrà el desencadenant de la trama, per
què aquesta aparent llar en prou feines és una casa que es
protegeix dels elements externs: els protagonistes s’hi refugien
covards i hipòcrites.

Una proposta valenta amb una voluntat
d’explorar en camps desconeguts (com el de l’expressió en el
moviment) que demana una revisió per a arrodonir-ho. De totes
maneres, cal celebrar la valentia i comptar que el coneixement après
és un material amb el que podran construir noves posades en escena. I que la travesia d’aquest viatge no naufraga, símplement deriva un pèl. Només refixant el timó emocionarà més a l’espectador perquè trobarà molt més camp (cal evitar el raccord de fer sonar grills per Cap d’any) en què abordar el simbolisme de Materlinck amb un esclat de sensacions que persuadirà més el public