Res és més esperançador que, després d’un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l’hagi hagut d’experimentar en pròpia pell s’obri a la vida amb l’alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por.

Això és el que fa l’actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972) que, des de fa cinc anys, després d’haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l’obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses.

Ada Vilaró s’obre a desfer el tabú que fins fa un temps, quedava ocult com una marca. Perdre un pit pot ser inicialment un trauma, però l’autora —que parla per vivència pròpia— fa un crit a recuperar l’alegria de viure.

L’espectacle —sempre tinc una certa reticència a parlar d’“espectacle” en propostes com aquesta— se serveix de la paraula, però també del moviment, de la dansa i d’una airada performàtica, sempre amb una càrrega de sensibilitat punxant que no cau mai en el buit de l’auditori. La nuesa és bellesa. El cos no és només el que es veu sinó també el que s’estima.

«360 grams» és una fiblada a la consciència. No estalvia una mirada crítica davant la fredor de com a vegades es transmet la notícia. És un bàlsam guaridor per a aquelles dones que han viscut la mateixa experiència que la protagonista. Però també és un bàlsam per als que potser només n’han sentit a parlar a través d’estadístiques, proves científiques i, afortunadament, cada vegada més, avenços mèdics que n’han reduït molt i molt la mortalitat.

Diria que la humanitat d’aquest segle ha après a viure tant amb la companyia de segons quines plagues que, quan s’hi ha d’enfrontar, té una bona part guanyada de capacitat per combatre-les. De l’experiència, fer-ne una peça teatral com aquesta, n’és una mostra.

Ada Vilaró posa a cada banda de la balança la banalitat i l’egoisme de tenir segons quins capritxos quotidians que la societat consumista posa a l’abast de tothom i la realitat del cop del diagnòstic. És quan s’imposa el silenci i quan s’activa la fortalesa vinguda de no se sap on per entrar en combat.

«360 grams», que fa referència a un dels pesos en grams que pot arribar a fer una pròtesi de reconstrucció de mama —una reconstrucció, per cert, que Ada Vilaró, valentament, no es va voler fer— té un rerefons molt poètic i simbolista. Algú hi pot arribar a veure una picada d’ullet a la deessa Venus, la del quadre «El naixement de Venus», de Sandro Botticelli.

Hi ha també referències a l’àvia i la mare de la protagonista. Una projecció d’imatges sobre la calidesa de les teles. Matisos d’il·luminació que reflecteixen la blancor neutra d’una taula que pot ser tant de cuina com de quiròfan. Els flaixos que acompanyen el cos. I, sobretot, el taronger com un recer de llar. I l’estesa de taronges escampades per terra, tota una al·legoria de com és imprescindible i guaridor esprémer fins a l’última vesícula de la polpa tot el que la vida et regala sense demanar-li res a canvi. (…)