360 grams, espectacle que es va poder veure els dies 19 i 20 d’octubre a la Sala Beckett, dins el festival Escena Poblenou—s’havia estrenat el setembre passat al Festival TNT de Terrassa—, sorgeix de l’experiència personal d’Ada Vilaró arran d’una mastectomia, i fa el camí —d’anada i tornada— de l’humor a la fragilitat, amb l’objectiu d’oferir un missatge vitalista i reivindicar la bellesa del cossos que no són arquetípics o normatius.

Ada Vilaró, sola en escena, coreografia l’aclaparament i la urgència, l’estrès d’un dia a dia massa farcit de coses. Amb el seu monòleg contundent i enèrgic, ple de veritat viscuda, la performer assenyala la ridícula obsessió que ens predisposa a no aturar-nos i a voler aconseguir cada cop més coses: una família, un pla de pensions, molta informació i un munt de pantalles simultànies. Tot és vist en perspectiva, gràcies a l’humor i la generosa empatia d’un monòleg tensat vers el moment en què la creadora cridarà prou i demanarà una mica de silenci. A partir d’aquí, la nuesa i un dolor referit ens situaran en el temps de la malaltia i la pèrdua, però també en el de l’alegria i les ganes de viure.

L’escenografia dissenyada per Paula Bosch s’articula entorn d’una taula blanca que tant pot evocar un marbre de cuina com un llit de quiròfan; un taronger representa la casa on la dona torna, canviada i exhausta, de la guerra de la malaltia; un tronc i una destral remeten a un espai interior de ràbia i perseverança on caldrà abolir la norma i combatre l’estigma. La concepció escènica compta, a més, amb detalls subtils —com les imatges projectades sobre unes teles que funcionen a manera de pantalla— i una il·luminació còmplice a càrrec de Sylvia Kuchinow, que tan aviat disposa una llum zenital sobre la taula de dissecció com banya els llenços d’un color taronja i hi superposa, des d’un lateral, un fulgor blanc com el d’una anunciació.

En aquest espectacle increïblement honest, empàtic i guaridor, creat i dirigit per Ada Vilaró —que en signa l’autoria i que hi posa el cos—, Maria Stoyanova —assessorament actoral— i Vero Cendoya —assessorament de moviment—, allò més reeixit és la manera de gestionar els temps escènics, el ritme i la duració de les accions. Així, cal destacar l’estona que la performer resta estesa a terra per evocar la mort de l’àvia, amb el so d’una esquella de fons i unes plantes feblement, fantasmalment projectades; i, sobretot, el temps que se’ns mostra nua mentre parla amb tota naturalitat i, d’alguna manera, entrena i guia la nostra mirada per tal que ens acostumem a reconèixer el seu nou cos —les ferides, com diu la creadora, fan el seu camí cap a la bellesa—. També es remarcable l’ús que es fa dels objectes, en particular de les taronges, que, escampades per terra, dibuixen un mapa sideral gens lacti i molt cítric, i remeten simbòlicament al gaudi de la vida, nèctar deliciós que cal esprémer i apurar al màxim.

Article publicat a Núvol el 23 d’octubre de 2019