Ada Vilaró domina el temps i l’espai dalt l’escenari. Exposant-se al màxim, aquest cop fent molt ús de la paraula per transmetre la seva història i la de la mare, i la de l’àvia, atura el cor del públic quan calla i deixa que el seu cos parli. Vestit o despullat. Perquè la intensitat del moviment , tot i els tremolors dels nervis d’una estrena, marquen una força que captiva. A Públic present 24h com a UrGENTestimar ella es limitava a la mirada i a l’escalf. Ara ha passat a un lluminós atac. No deixa d’abraçar però s’aferra a la vida amb més força que mai.

De que podria ser un drama on desgranar les morts properes i la seva malaltia, en surten rodant les taronges de la vida, carregades de fertilitat i com si fos Bigas Luna a La teta i la lluna dóna fruit a galet. “És una festa”. Amb la seva veu intensa i cridada podria sonar a manifestació bel·ligerant com quan crida el “tot ocupat!” de l’agenda (no pas un clam a la destrucció de la propietat privada, còmica paradoxa!), un error de sistema en la vida enérgica i vitalista que no ens deixa respirar i admirar el paisatge per la finestra del tren. Vilaró talla en sec del que podria ser un monòleg quotidià, un stand-up-comedy, al gir més íntim i contemplatiu. Supera les incomoditats que li escup el mirall ensenyant-li un cos mutilat, però com l’artista de Gentle unicorn, n’extreu vida. Es reconeix vivible i ho reivindica amb la festa que dóna compartir un instant la vida, amb els altres. Transmet en una dimensió absorbent, utilitzant petits girs per mantenir un ritme, una sorpresa en la seva forma de narrar. Té la vida als seus dits. Escapça amb una destral de ràbia tot allò que li impedeixi desenvolupar-se. Màgic. Espiritual. Generós.