10 Anys de Tom Sawyer detectiu

En la novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha també aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és com un diamant en brut que promet i que, com es va preveure aquí ja en la seva estrena el 2014, havia de tenir i ha tingut una llarga trajectòria.L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes.És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.«Tom Sawyer, detectiu» és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts [estrena 2014]: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os. (...)

La companyia Lazzigaggs manté en repertori aquesta comèdia musical d'aventures (estrenada el febrer del 2014) al Jove Teatre Regina. És una peripècia que manté la canalla atenta i sorpresa per la varietat de personatges (un grapat divertidament estrafolaris) i els dos amics (en Tom i en Huk) que fan de pal de paller del muntatge. L'aventura és intrèpida i empatitza molt bé amb la canalla que s'emmirallen en aquests amics ensopits a l'estiu, que busquen enigmes a resoldre per passar l'estona. De sobte, la trama els cau a sobre i han de vigilar per resoldre-la i no prendre mal.La peça compta amb molt d'enginy, tant per l'espai escènic (que es va transformant a vista del públic, com per la capacitat de multiplicar personatges secundaris). No hi ha una gran raó psicològica ni una lliçó moral. Fins al més malvat de tots, són blancs i transparents com el paper. El pes està en el ritme de la trama i en com es va resolent una peripècia pel·liculera. La música (enllaunada i cantada en directe) i les coreografies vistoses i fàcils d'aprendre fan la resta. Hi ha un notable canvi de vestuari (per a Tom i Huk, sobretot) i, possiblement alguna escena que es fa del tot innecessària (com el conte de les Mil i una nits) o l'arribada del carter amb paquets i missives. És una proposta exagerada volgudament. L'escena del judici és de deliri total. Que diverteix veure com es desdoblen, amb la complicitat dels espectadors. En aquest desdoblament hi ha la comicitat que cal aplaudir. I és que aquest joc el que s'endú els favors del públic.I què hi té a veure en Massagran del títol? Que Joan Castells va poder fer una adaptació de Les aventures extraordinàries de'n Massagran (TNC, 2005). Tambe podríem relacionar-lo amb els protagonistes de La casa sota la sorra que va adaptar Egos Teatre. En aquests treballs també hi havia l'aventura i el personatge que indaga i s'arrisca i que topa amb un punt de patetisme divertit. Lazzigaggs podria trobar una dramatúrgia amb la comicitat dels Joseps Maria (en Madorell i en Folch i Torres) que podria ser molt suggerent. No cal viatjar fins a Mark Twain quan hi ha un Massagran, tant proper (i amb el mateix humor blanc) que podria vestir una nova mirada desacomplexada.

Un Teatre Ateneu ple a vessar (fins al tercer pis) esperava aquest nou lliurament de Lazzigags, un musical sobre un llibre original de Mark Twain, seqüela de Les aventures de Tom Sawyer, un dels seus títols més celebrats de l’escriptor nord-americà. Aquest cop, en companyia de Huckleberry Finn, el seu gran amic, apareix amb la seva maleta de detectiu en un vaixell que els porta de camí a casa de la tieta Sally a passar les vacances. Allà, però, uns lladregots els fiquen en una complexa aventura, on uns diamants i uns germans bessons donen lloc a una trama complexa, i no sempre prou ben explicada (ja en el text original) que posa a prova les dots i l’esperit del jove Tom. Tots els personatges estan encarnats per 5 intèrprets dalt de l’escenari, que va creant els múltiples espais on passa tot, a base de caixes velles de fusta, que van movent-se i canviant de posició. La resta la deixo al visionat de l’espectacle sencer, una mica llarg (més d’una hora i vint, al menys aquella funció) per al circuit habitual dels familiars, però que també pot ser perfectament un espectacle per a joves. La valoració global vindria de la mà de la reflexió que em va venir al cap mentre anava veient l’obra, i és que, de vegades, en el teatre musical, les parts actuades -sense cantar- s’encomanen del ritme ‘metronòmic’ que tenen les parts que sí que estan cantades, com si per sota la música anés corrent entre un i altre tema, i calgués no ‘perdre el ritme’ entre cançó i cançó. Això fa dels diàlegs i les cançons una ‘passada de text’ una mica precipitada i sense espai per a la parada i el silenci que de vegades ajuden a fer arribar el veritable estat d’ànim dels personatges. Per a mi, i en aquest passi, aquest va ser un dels factors que van fer difícil seguir la trama, que potser s’entenia, però difícilment es sentia. A banda, i això passa en molts musicals, sovint les lletres de les cançons no s’acaben d’entendre en la seva totalitat. Per tant, i com a reflexió general, una trama massa complexa no sé si és la millor proposta per a un musical, que d’altra banda varen interpretar amb professionalitat tots els actors-cantants, fent especial esment del Xavi Duch i la Belén Alonso, única actriu del muntatge. Amb tot, l’ovació final del públic assistent va ser monumental, i em consta que l’espectacle va ser un èxit en el seu pas pel Jove Teatre Regina de Barcelona, i sobre el qual us refereixo una crítica publicada, perquè no sigui dit. ;-)