Un Teatre Ateneu ple a vessar (fins
al tercer pis) esperava aquest nou lliurament de Lazzigags, un musical
sobre un llibre original de Mark Twain, seqüela de Les aventures de Tom
Sawyer, un dels seus títols més celebrats de l’escriptor nord-americà.
Aquest cop, en companyia de Huckleberry Finn, el seu gran amic, apareix
amb la seva maleta de detectiu en un vaixell que els porta de camí a
casa de la tieta Sally a passar les vacances. Allà, però, uns lladregots
els fiquen en una complexa aventura, on uns diamants i uns germans
bessons donen lloc a una trama complexa, i no sempre prou ben explicada
(ja en el text original) que posa a prova les dots i l’esperit del jove
Tom. Tots els personatges estan encarnats per 5 intèrprets dalt de
l’escenari, que va creant els múltiples espais on passa tot, a base de
caixes velles de fusta, que van movent-se i canviant de posició. La
resta la deixo al visionat de l’espectacle sencer, una mica llarg (més
d’una hora i vint, al menys aquella funció) per al circuit habitual dels
familiars, però que també pot ser perfectament un espectacle per a
joves.

La valoració global vindria de la mà
de la reflexió que em va venir al cap mentre anava veient l’obra, i és
que, de vegades, en el teatre musical, les parts actuades -sense cantar-
s’encomanen del ritme ‘metronòmic’ que tenen les parts que sí que estan
cantades, com si per sota la música anés corrent entre un i altre tema,
i calgués no ‘perdre el ritme’ entre cançó i cançó. Això fa dels
diàlegs i les cançons una ‘passada de text’ una mica precipitada i sense
espai per a la parada i el silenci que de vegades ajuden a fer arribar
el veritable estat d’ànim dels personatges. Per a mi, i en aquest passi,
aquest va ser un dels factors que van fer difícil seguir la trama, que
potser s’entenia, però difícilment es sentia. A banda, i això passa en
molts musicals, sovint les lletres de les cançons no s’acaben d’entendre
en la seva totalitat. Per tant, i com a reflexió general, una trama
massa complexa no sé si és la millor proposta per a un musical, que
d’altra banda varen interpretar amb professionalitat tots els
actors-cantants, fent especial esment del Xavi Duch i la Belén Alonso,
única actriu del muntatge.

Amb tot, l’ovació final del públic
assistent va ser monumental, i em consta que l’espectacle va ser un èxit
en el seu pas pel Jove Teatre Regina de Barcelona, i sobre el qual us refereixo una crítica publicada, perquè no sigui dit. 😉