Humans
Teatre Ateneu de Cerdanyola, 26 d’octubre de 2018

Humans és una història comuna a totes les famílies, siguin de l’origen o l’època que siguin. 

Sent una coproducció del Festival Grec de Barcelona i el Teatre Romea, no podem esperar més que qualitat d’aquesta obra del dramaturg Stephen Karam. Coincideixo quan diuen que és una obra intemporal i intergeneracional, fàcilment adaptable a l’època contemporània de l’escenificació. És igual si en el passat eren espelmes, avui dia telèfons intel·ligents o en el futur hologrames en tres dimensions. Tampoc importa que estigui ambientat a Nova York al barri de Chinatown, podria estar-ho en un poble de Lleida. Del que es tracta és de la relació humana entre els integrants d’una família.

Karam només ens mostra allò que ja vivim, no pretén donar-nos el manual per evitar el típic sopar de Nadal o de qualsevol altra celebració. És com si ens digués “són així i no es poden evitar”. Segurament aquesta obra és resultat d’una anàlisi o una observació familiar. El públic es veu immers en una situació que no els és desconeguda, el contrari, tindrà sempre motius per identificar-se amb un dels personatges o una situació vital. Tota aquesta quotidianitat, versemblança i situació familiar coneguda fa a vegades predir el ritme però això no ens impedeix gaudir l’esdeveniment igualment. 

L’obra està plena de moments d’humor entre petites disputes així com de moments sentimentals que encongeixen el cor, moments en què ens venen les ganes d’abraçar als nostres i dir-los com els estimem. Cal dir que els veterans Lluïsa Castell (mare) i Jordi Bosch (pare) fan uns papers espectaculars i naturals que ens arrosseguen a les seves vides com a pares preocupats. Ara bé, la Maife Gil (l’àvia Momo) fa un paper que, tot i semblar petit i estar sempre asseguda en una cadira de rodes, no és menyspreable. L’àvia Momo, a través d’una demència, està tota l’estona per recordar-nos com les memòries i les relacions ens fan ser qui som. Tampoc podem ignorar els papers de la Miranda Gas (Brigid), el Jordi Andújar (Richard, el nom més repetit en tota l’obra) i la Candela Serrat (Aimée) que fan crítica dels seus pares des de la perspectiva de la generació més jove al mateix temps que mostren la seva preocupació fins al punt d’obligar-los a demanar un taxi.

Eva Campos
@platartistic