Humans
Teatre Romea, 28 de juliol de 2018

Humans és un altre exemple del típic sopar que serveix per destapar com és realment una família. Darrerament hem vist Adossats on destacava l’humor continu, els seus personatges i el segell purament català. Humans té un segell purament americà, això queda molt clar. Ens trobem amb una Amèrica molt creient, un Nova York sorollós, diverses referències a les torres bessones i un xoc entre generacions. La dinàmica de l’obra, com he dit, és la habitual però els temes que afloren rere cada conversa no interessen prou més enllà de retratar l’Amèrica actual, preocupada per la seguretat, els diners, les malalties passatgeres… Per altra banda, l’humor que fa servir és, evidentment, molt americà i tampoc no acaba d’encaixar amb el públic que s’esforça a riure les ironies i l’humor provocador d’alguns personatges.

La família pot amb tot. Això ens demostra aquest text situat en el dia d’Acció de Gràcies en un dúplex de Chinatown. Aquesta és només l’anècdota inicial i a partir d’aquí les converses van transcorrent, es destapen secrets i es van dient que malgrat tot, s’estimen. L’amor que es tenen és el que fa que ni tan sols el final resulti sorprenent. Tot va passant de manera previsible, sense que passi massa res. Tot i així està bé veure una família que malgrat totes les desgràcies amb les que es troba aconsegueix mantenir-se forta per combatre-ho tot, tots junts.

Tot el que he dit fins ara ha sigut en referència a l’obra, al text, i això no és a mans dels actors i les actrius, de l’escenògraf, de l’il·luminador… Per tant, no us he explicat que el “com” és força millor que el “què”. Totes les interpretacions estan a l’alçada dels personatges (també molt americans) i això fa que entenguis les situacions, com són, què fan… De totes elles destacaria una brillant Lluïsa Castells que torna a posar-se a la pell d’una dona lluitadora (com ja va fer a L’alegria). Jordi Bosch encarna (com ja és habitual) el paper de l’home que, tot i els problemes, segueix escoltant la ràdio i fent broma, Maife Gil és una dona molt gran amb Alzheimer que va a remolc de la seva família, Miranda Gas és una noia jove que intenta refer la seva vida al costat del secundari Jordi Andújar i finalment una genial Candela Serrat en un personatge que no acaba de trobar el seu lloc al món.

Els factors com l’escenografia, el moviment, el vestuari o la il·luminació remen en la mateixa direcció que tot l’espectacle. Ens aboquen a aquest Nova York que es va recuperant de la pobresa, la precarietat laboral o la seguretat als carrers. En general no és una obra arriscada però aconsegueix un resultat prou rodó perquè tots els factors juguen a favor d’explicar les situacions quotidianes d’aquesta família d’arrels irlandeses que veu com va passant el temps.

Martí Rossell