Pares normals
Teatre Poliorama
Seient a les butaques del Poliorama, escoltant la música d’Els Amics de les Arts, envoltat per un mar de LEDs i de color, veient una història sobre la família, l’amor, l’amistat i el llegat que es deixa enrere, vaig notar una coça a la meva esquena. No era pas un veí de butaca groller que patejava el respatller amb ànsies que comencés l’espectacle, sinó l’esperit del nostre teatre musical obrint-se pas per tornar a pujar als grans escenaris. El conjunt escènic de Pares Normals reafirma que Catalunya no és només un aparador de produccions internacionals adaptades i traduïdes, sinó un gran rebost de musicals de producció, que sembla que han anat desapareixent lentament dels grans teatres del territori i dels records del públic.
El primer que et sorprèn és l’embolcall de línies de llum que delimita l’espai escènic, com una pupil·la que envolta l’iris habitat pels intèrprets. Assistit pels focus i projeccions, l’entorn et transporta allà on vulgui la història i fa que oblidis que estàs assegut a la butaca d’un teatre barceloní en comptes d’en un avió en ple vol. El joc escènic de la il·luminació i el so dibuixa espais i desdibuixa el Poliorama, generant portes i parets, trencant distàncies intercontinentals i alimentant la nostra imaginació amb els detalls suficients per a creure’ns que una habitació i un karaoke no poden haver habitat en el mateix espai. L’enfocament de la distància i la varietat dels espais és ampli i expansiu, i per molt que intentis endevinar on et portaran al cap de cinc o deu minuts, mai ho encertaràs, emboirat per la sorpresa.
I aquest conjunt tècnic teletransportador és enaltit per un elenc explosiu i en constant metamorfosis, generada a partir d’una interpretació i una coreografia atractiva, potent i encisadora. Constantment seguim a la família central de la història: L’Aran d’Enric Cambray, el Salvador d’Albert Pérez i la Sofia d’Annabel Totusaus serveixen com a guies que ens fan una ruta turística a través del temps, el Món i la vida, però són els intèrprets allunyats d’aquesta família els que acaben de dibuixar l’entorn.
L’explosió pentatònica que formen Júlia Bonjoch, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez crea una ona expansiva que inunda el Poliorama. Alguns d’aquests intèrprets llueixen una connexió amb la família que té nom i cognoms, però no deixen de ser un conjunt camaleònic amb una mitjana de deu personatges per cap. Cada intèrpret té el seu moment per brillar i omplir al públic amb ulls oberts i celles aixecades, i sumen el seu ingredient per fer un menú que remarca la potència del musical català.
Per molt que cada ingredient estigui perfectament col·locat, un plat no es pot cuinar sense cuiners, i l’equip creatiu destaca amb noms de renom, amb Marc Artigau, Sergi Belbel i Marta Tomasa donant forma a l’espectacle. Però és la banda sonora d’Els Amics de les Arts la que remata l’experiència. Cada cançó té el seu aire, el seu univers, la seva textura. Hi pots trobar balades, rap català, reggaeton explícitament pornogràfic i cançons que existeixen per contagiar-te amb un virus que et constipa amb un tarareig insaciable, totes tocades en directe per Joan Martorell, Vicens Martín, Anna Fusté i Laia Fortià. Tot i mantenir una gran qualitat constant dins la banda sonora, algunes peces s’estanquen en la broma que volen transmetre i no evolucionen entre la repetició, o no acaben de tenir el ganxo per atrapar-te al 100%, però que vist amb perspectiva, són dues faltes d’ortografia dins un examen notable alt.
Aquest notable alt no puja a l’excel·lent per altres petites faltes d’ortografia, com lleugeres desafinades puntuals, una gestió d’energia interpretativa que sovint desemboca en sobreactuació, o un descens en l’energia de l’obra que no remunta fins passada la segona meitat de la funció. És a partir del punt mitjà de l’obra, però, on es dibuixa més clara la trajectòria de la història que s’allunya del record i el gag, on despunta.
Tot i això, Pares Normals trepitja fort dins el panorama musical dominat per obres de gran producció, i destaca en un any on Sondheims, Herb Browns, Kitts i Elton Johns han omplert escenaris. El conglomerat de música rock, un viatge a través del temps, l’amor i el record, i uns intèrprets explosius recorden al teatre català de la seva potència i vàlua quant a creació pròpia, amb un espectacle que recorda espiritualment a Cop De Rock, però que clava una nova bandera al satèl·lit musical català, i que fa més ferma l’opinió de què Catalunya hauria de deixar de traduir i adaptar tant, i posar-se a compondre.
Àlex Locubiche
