SiNOPSi
Pares Normals, un musical d’Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta.
Pares normals és la història de l’Aran, un noi d’uns trenta anys que ha decidit fer la seva vida a quilòmetres de distància dels seus pares. L’Aran és advocat, viu a Chicago amb la seva parella, la Nora, i estan a punt de casar-se. Això és el que ha vingut a explicar als pares en un viatge llampec a Barcelona. A més, avui és un dia especial, perquè ells —ja jubilats— inauguren El Moixiganga, la il·lusió de la seva vida: un karaoke.
Però un accident ben absurd farà que l’Aran hagi de replantejar-se tota la seva existència. A partir d’aquí començarà un viatge ple d’aventures, on l’Aran s’haurà de posar a prova i on coneixerà la Laia, una noia amb qui té moltes més coses en comú del que sembla a primera vista.
I serà a l’altra punta del món, on l’Aran s’adonarà de què vol en aquesta vida i de qui són realment els seus pares.
ARTICLE
«Anem a volar al Moixiganga» | Por Àlex Grande
Pares NormalsTeatre Poliorama, 16 de febrer de 2023Quina destinació és el Moixiganga? Pel que vagin despistats que sàpiguen que es tracta del nom del karaoke del musical Pares normals, que només el 16 de febrer passat va integrar el públic del Teatre Poliorama com a usuari, cantant i ballant des de la platea. L’efecte és màgic, com quan ets petit i esperes els regals per Nadal: tot era diferent, però no pels actors i actrius sinó per l’efervescència entregada del públic.En arribar al teatre, ja escoltava cantar a la gent preparant “crec que podria odiar-te… ” o ballant “moixiganga, moixiganga, benvinguts aquí només hi ha una norma...”, tothom volia entrar a la festa, cada cop més impacients. Quan vaig seure a la butaca estava contant els minuts perquè comencés, el nerviosisme es contagia. L’aparició d’ Els amics de les arts (Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué) van rebre una ovació tant gran, els hi va ser més difícil explicar la dinàmica de la funció. També va sortir la coreògrafa Marta Tomasa, que ens va explicar i ensenyar a ballar el Hit del musical i en: “un, dos, tres…”“Benvinguts als vint-i-cinc anys del moixiganga…” en aquell moment tot el públic va posar-se a cantar a tot pulmó. Per a aquelles persones que mai havien vist l’obra o potser no recordaven la lletra es projectava a l’escenari. L’obra va transcórrer amb energia i aplaudiments llargs al final d’una cançó. Quan l’Aran (Enric Cambray) va agafar l’avió va trobar-se amb l'auxiliar de vol (Victor Goméz) per fer-li el check in, la gent va aixecar-se a aplaudir. Va ser un aplaudiment preciós, i vaig pensar que el personatge més divertit és el preferit. L'espectacle ja agrada molt, però la versió karaoke es va disfrutar molt més per l’energia que desprenia la gent; les escenes es van tornar més màgiques on el públic interactuava abans que els mateixos intèrprets. El fet que tot l’equip estigués present va donar-li una percepció diferent, potser si no saps qui són, ni te n’haguessis adona’t. El que ningú s'esperava era la participació d'Els amics de les arts com actors cantant “Patrimoney”, allò va ser una revolució.Poc abans del final, tot el públic va entregar-se a cos i a veu a “Crec que podria odiar-te” amb tot l’equip de Pares Normals. La festa no va acabar aquí, després de cantar l’últim Hit el públic va demanar fer una ultima cançó per acomiadar-se del Moixiganga. El vol a aquesta destinació, lamentablement, no contempla més escales. Àlex Grande
