BlackTeatre La Passió d’Esparraguera, 23 de novembre de 2019
És la primera vegada que he de fer una pluja d’idees abans de començar a escriure sobre una obra de teatre i m’agradaria explicar el per què: Black té tants matisos, detalls i picades d’ullet, que no sé com fer-los justícia.
Quina bestiesa ha fet L’altre col·lectiu portant un projecte així al teatre de l’emblemàtica Passió d’Esparraguera. Bestiesa irònica, plena de simbolisme i brutal en tots els sentits. M’havia de recordar constantment que es tractava d’un grup jove, amateur, que per primera vegada encapçalava un projecte tan ambiciós. I és que, com brillaven totes!
Deixeu-me ordenar les idees i començar parlant dels aspectes més tècnics, que crec que en aquest cas han de ser objecte de menció especial. Llum, so, escenografia i vestuari son impecables, professionalment executats, cuidats i triats fins a l’últim detall, sense res deslligat o a l’atzar. L’escenografia, que començava sent un simple escenari buit amb fons negre, pateix una transformació apoteòsica cap a la meitat de la representació, totalment inesperada (i àmpliament aplaudida) per l’audiència present.
L’experiència Black comença ja quan entres al recinte de la funció. Espai escènic i public estàvem tots damunt l’escenari del teatre, en un semicercle íntim, abraçant la representació. Els propis actors i actrius et comprovaven l’entrada al arribar i t’acompanyaven a seure, recordant que apaguessis el mòbil i sobretot, que guardessis silenci. Obeint (no t’atrevies a fer el contrari) esperaves en un ambient d’una calma tensa molt especial, com si es tractés d’un funeral. I és que realment hi estàvem, en un funeral, i això descobríem en començar l’espectacle. El tret de sortida el donaven una actuació musical i una representació (coreogràfica) de les fases de la mort. Exquisida execució de tots els moviments i exquisit gust en la seva tria, realitzada per Emma Duran.
I llavors començava el joc, i amb ell el simbolisme. No vull parlar del fil argumental perquè entrar a descobrir-lo amb ells és part de la màgia de l’espectacle. Però vull agrair-los l’elecció, i el parlar-ne. I aquí em dirigeixo directament als dos creadors i directors de Black: Antonio Cortijo i Gerard Sancho (que, per si fos poc, actuen també en la peça). Es nota en el transcurs de l’obra la intel·ligència amb la que aquesta ha estat creada i la saviesa de cadascun dels actes. Parlaven amb paraules de Lorca, cantaven a l’Amy Winehouse… tot el que passava, passava per un motiu i amb un significat concrets. I això arribava als espectadors, que anàvem unint les peces del puzzle argumental i anàvem adonant-nos, poc a poc, del motiu real d’allò que estàvem vivint.
Acabo d’escriure al mateix moment que m’assabento que acaben de prorrogar Black (en el mateix teatre, a Esparraguera) i m’omplen la felicitat i l’orgull. Estigueu totes atentes, espereu-ne notícies, seguiu-los i aneu-los a veure. En sentirem a parlar en breus, i espero que no pas poc.
Maria Pujol@Mariettapuco
