Altres

Un dels punts forts de Les lloronas, una situació farsesca de 15 minuts, són els seus personatges estripats. Tot i que es tracta obertament un tema tant tabú com és la mort, les tres actrius aconsegueixen que el públic no pari de riure amb les seves històries, les seves ganyotes i els seus plors. Una dama negra o madame a mode d'amantis religiosa fa un càsting a dues candidates: L'Àgata que és perfeccionista, correcta, aplicada, de bona família; i la Muriel, de Santa Coloma de Gramenet, irreverent, gamberra però innocent. La mestra de cerimònies guia a les aspirants en el procés de selecció, tot parafrasejant un manual que explica al peu de la lletra l'art de la condolència. L'actriu utilitza la seva corporalitat per enriquir el personatge donant-li els matisos i l'estatus que necessita, dominant els altres dos personatges. Les Lloronas, o més comunment conegudes com plañideras, són aquelles persones, especialment dones, que vesteixen de negre i es troben als enterraments plorant desconsoladament per la persona que ja descansa en pau. Són familiars? Amigues? Amants? No. Són les especialistes en el plor i el condol que, vista la precarietat del mercat laboral, es rescaten oficis tan antics i inversemblants com aquest. A tot això se li sumen moments musicals a cappella molt ben executats i un rerefons de crítica social. L'obra escrita i dirigida per Jaume Viñas i està protagonitzada per tres joves actrius, Anna Castells, Iona Balcells i Neus Gispert. Les lloronas és un espectacle de microteatre que escapa de les sales de teatre convencionals i s'adequa a petits espais com llibreries, bars o gimnasos. El petit format garanteix una proximitat física absoluta i obliga a què la peça s'adeqüi a l'espai cada vegada i a un públic probablement molt més ampli. Les Lloronas guanyen el repte de fer plorar de riure. Adriana G. Andreo  

Háblame de amor, Romeo Microteatre Barcelona, 17 de març de 2017 Microteatre Barcelona ofereix deu obres cada tarda, dividides en dues sessions, amb cinc passes de cada obra que duren entre 15 i 20 minuts, per a quinze persones de públic com a màxim en quinze metres quadrats. A més de tot això, el preu de 4€ és més que raonable per a qualsevol butxaca, i a més ofereixen packs que inclouen sopar i beguda si vas a veure més d'una obra. Si amb això encara no us he convençut per anar-hi en general, us explico per què heu d'anar-hi per a veure Háblame de amor, Romeo en concret. Manel Arévalo Moreno ha escrit una delícia de text, utilitzant els tòpics romàntics i fugint d'ells a la vegada. Ens parla d'amor, com el mateix títol anuncia, i en poc temps se'n surt per parlar-nos de molts tipus d'amor de moltes maneres diferents. Es tracta d’una simple conversa entre dues persones que s’acaben de conèixer, un d'ells creu passionalment en l’amor, l’altre no. Rius, t'enfades, t'excites, t'emociones i et sents identificat en algun moment. Unes paraules que, acompanyades de la natural, propera i orgànica interpretació d’Aleix Peña i Fabián Castro et remouen totes les emocions per dins. Teniu fins el 2 d’abril, cinc oportunitats al dia de dijous a diumenge per a veure’ls. Sílvia Mercè i Sonet

Molt soroll per res Teatre Tantarantana, 2 d'abril de 2017 Quan sentim el nom de William Shakespeare ens ve al cap un gran teatre, monòlegs carregats i paraules estrafolàries. Es fa estrany pensar en un espai petit completament auster. Però això és el que ha fet la Gemma Sangerman. Ha agafat la coneguda obra de Molt soroll per res i l’ha col·locada a l’àtic del Tantarantana. Allunyada de la grandiloqüència de la versió feta fa poc al Teatre Nacional de Catalunya (en aquell cas Molt soroll per no res) aquesta no compta amb grans números de ball ni amb una escenografia grandiloqüent sinó que posa tot el pes en els quatre actors: Anna Bertran, Eloi Gómez, Óscar Romera i Mariantònia Salas. L’obra se situa en un temps més aviat atemporal per tractar un tema tant universal com l'amor. Utilitza la música per fer que el públic identifiqui on està passant l’acció tot i que en algun moment l'acompanyament és innecessari. A vegades el silenci té més poder que la més bonica de les melodies. Els actors aconsegueixen interpretar els personatges tirant cap al camí de la sobreactuació. Encara que en alguns moments aquesta és una mica excessiva, això és també el que fa que aquesta versió despunti. Tots quatre fan de l'escenari casa seva i aconsegueixen expressar-se tant amb les paraules com amb els moviments. En conclusió, aquesta versió de Molt soroll per res aconsegueix captivar i fer passar una bona estona al públic al voltant d'un clàssic, aconseguint que fins i tot els més petits siguin capaços d'entendre'l i emocionar-se.

Entre jazmines y rosas. Borratxera sensorial hipnòtica Àtic 22-Tantarantana, 6 d’octubre de 2016 Entre jazmines y rosas ens situa en “terra de tot” i ens endinsa a una borratxera sensorial hipnòtica, poètica i delicada que s’intueix tan sols pujar les escales de l’Àtic 22 i arribar al que d’alguna manera pot remetre a un estudi d’artista. Se’ns convida a notar varies textures, profunditats i gruixos de la “pell de gallina”. Varis recorreguts, sentits i trajectes de l’emoció. Vibració i sensació final ens queden tatuades en algun racó del mes nostre. Un contrast de llengües i accents dels actors, una literal dansa de colors en un mural pictòric que es va creant dins la peça i va cobrant vida in situ. David Pozón inventa i reinventa el mural, que tot i les diferències ens pot remetre a la simultaneïtat artística dels concerts de Muchacito Bombo Infierno. Pozón utilitza el fluir de la música, les creacions sonores de  Llorenç Peris, el particular flamenc autodidacta,  multi disciplinar i influenciat per músiques del món de Diego Paqué a la guitarra, a la veu i a la interpretació i el fluir la paraula escrita també de Paqué, però en aquest cas de Leonor, per moure la pintura i els collages. Una peça que s’estremeix sobretot amb els aguts del cantant, així com ho fa la sala, no del tot amortitzada en quant a quantitat de públic. Una miscel·lània infinita però alhora intuïtiva i ben escoltada per part dels autors que juguen a fons amb cada una de les peces del taulell de joc que t’impliquen però no t’incomoden perquè et travessen amb la més delicada meticulositat de cuidar al detall i d’entregar-se d’una manera ben enfocada. Les projeccions damunt les parets a càrrec de Laia Casas, són pràcticament l’únic mitjà d’il·luminació. Aquesta il·luminació tendeix cap a la fredor i el surrealisme, “l’allò oníric” i ens recorda a Bergman però contrasta amb la calidesa de la proximitat de l’espectador i els cossos dels artistes (damunt els quals sovint es projecta). Artistes vestits de blanc que alhora reforcen certa distància però perquè no, també innocència. I és que la peça no deixa de ser un trànsit de contrasts que des de la corporeïtat adulta se’ns remet directament a la infància i a la tendresa. Tant interessant resulta mirar als que executen les accions (una dansa re- interpretable de personatges) com la reacció dels espectadors, perquè inevitablement per l’energia que es crea, tot es converteix en escenari. Interessants les cares dels que es permeten, o no, deixar-se tocar per allò que en certa manera a un primer cop d’ull, no se’ns permet veure. La discografia de Paqué consta de 5 discs: Merguizo (2003), Un botón de cada color (2005), Sencillo (2008), María (2012) i Con fibra y tacón (2016).  Dins la seva gira, podrem gaudir de nou de la seva presència amb l’espectacle ASOLASMERGUIZA presentat recentment a Madrid i que ara s’ estrena a Barcelona. Es programa a l’ Àtic 22 del Tantarantana  els diumenges 14 y 28 de maig a les 12:30h, juntament amb altres espectacles per la ciutat i pel territori. Mar Soler    

The Book of Mormon Prince of Wales Theater, 13 de setembre de 2017 Abans de parlar de l'obra cal explicar com vaig tenir el plaer d'anar a veure-la. Com molts ja sabreu un musical d'aquestes característiques i amb la popularitat que té és cara de veure així que en el meu viatge a Londres només havia planejat anar a veure Els Miserables. The Book of Mormons se m'escapava de les mans. Per sort tant a Broadway (NY) com al West End (Londres) han creat el concepte de Lottery Ticket perquè tothom hi pugui anar. Això consisteix en omplir una papereta i, si et toca la loteria, pots comprar un parell de tiquets per la sessió d'aquella nit a un preu molt reduït i a primera fila! Que em toqués va ser tot un miracle! A partir d'aquí tot va ser breathtaking. El lloc era preciós, la música i els personatges estaven a tocar, els actors van superar les expectatives, el missatge de fons, la música feia vibrar, l'humor que fa falta, el públic responia perfectament... encara tinc agulletes de tant riure! Deixeu-me comentar més a fons el tema dels actors superant les expectatives. Tal i com ja he comentat més d'un cop quan escoltes la banda sonora d'un musical abans d'anar-la a veure vulguis o no ja tens una imatge feta i t'acostumes a certes veus. Si, a més a més, com jo, busques entrevistes fetes al cast original i fragments de l'obra aleshores la imatge encara està més feta. És per això que és difícil veure l'obra després sense caure en els perillosos "el cast original...". Però aquest no va ser el cas. Aquest cop va superar la imatge ja feta; va donar-li tres voltes (i mira que era el debut de Tom Xander fent el paper d'Elder Cunninghum, un dels protagonistes!). Les veus dels actors, els balls, el vestuari i l'escenografia... Tot estava on point (i beyond). El que potser em van sobrar van ser un parell d'anys per KJ Hippensteel que feia el personatge d'Elder Price (l'altre protagonista); actuava i feia el seu paper com un noi de 18 anys però en alguns moments la seva edat real cantava una mica. El més maco de tot va ser la proximitat. No estic parlant de la proximitat física, que també, sinó de la gran família que es formava dins de l'escenari i per tot el teatre. Els personatges ens miraven als ulls, connectaven amb el públic, estaven al nostre costat. Per acabar de rematar la proximitat el director de l'orquestra era un home jove (de nom Chris Guard) que representava l'esperit mateix de l'obra. Veure com un professional té la capacitat d'emocionar-se i divertir-se quan ja porta un número incontable d'actuacions, veure com feia sing-along durant les cançons, bromejant amb els músics i, quan tenia un moment de descans, ens mirava per veure les nostres reaccions. Hi havia un vincle tant bonic entre actors, músics i públic. Sense cap mena de dubte és una d'aquelles obres que tornaria i tornaria a anar a veure, a l'aguait de per descobrir nous detalls i amb l'objectiu de descansar una estona rient amb tot el cor. Una crònica de Cèlia Ventura i Gabarró

Concert Els Amics de les Arts Auditori de Girona, 13 d'octubre de 2017 Cada cop que Els Amics de les Arts toquen a Girona, aconsegueixen que el públic gironí se’ls estimi més. El passat 13 d’octubre aquest grup català que ja fa més d’onze anys que es passeja pels escenaris inundava l’Auditori de Girona, dins la programació de Temporada Alta, amb la seva música i, sobretot, la seva energia. En aquest concert, les cares més visibles dels amics, Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqués i Dani Alegret, acompanyats pel baix Pol Cruells i el bateria Ramon Aragall, van presentar per tercer cop a aquesta ciutat el seu nou disc, Un estrany poder (2017), una producció musical ambiciosa, després d’un any de pausa, amb Sony Music i l’esconcès Tony Doogan al darrere. L’inici del concert va ser impactant i ja va marcar el nivell de tota la vetllada, amb molt de moviment tant dalt de l’escenari com a platea, on a la tercera cançó tot el públic ja era dempeus, saltant, ballant i cantant, i on cap al final, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Pol Cruells van anar a saludar i animar els espectadors. Petits regals com aquest van fer el concert encara més emocionant. De la mateixa manera, els fans del grup vam agrair molt els petits comentaris que els Amics fan entre cançó i cançó, així com la modificació musical que van fer d’una de les seves cançons més conegudes, “L’home que treballa fent de gos”. Ara bé, entre el públic també hi havia pares que acompanyaven els seus fills, o amics que acompanyaven altres amics, i que no coneixen més que una o dues cançons. En el seu cas, doncs, crec que aquest concert era dels millors que podien anar a veure. Si no ets fan d’aquest grup, vés a veure un concert que sigui en un espai tancat ja que així, probablement, podràs seure quan vulguis, els Amics faran molts més comentaris entre cançons, jugaran més amb el públic en general i, a més, tindràs estímuls visuals força potents en consonància amb les cançons. Dir que la il·luminació d’aquest concert va ser molt bona és quedar-se curt, ja que no només s’il·luminava l’escenari, sinó tota la sala de l’auditori, amb símbols molt variats en els moments més àlgids. De fet, es pot dir que actualment el grup juga amb la il·luminació com a escenografia ja que, a part d’aquests jocs i contrastos, també podem veure darrere l’escenari quatre columnes de cinc hexàgons cada una, que s’il·luminen de diferent manera a cada cançó, amb moltes combinatòries. Tota aquesta riquesa es perd en un concert a l’aire lliure, on els jocs queden molt limitats i la seva energia dalt de l’escenari es perd si et trobes cap final del públic. Tot i així, el directe dels Amics de les Arts és dels més potents del folk o pop d’autor català i és inevitable emocionar-se i deixar-se portar per la seva música durant les dues hores que dura el concert: realment tenen un estrany poder. Laura Masmiquel Martí

Buika: Para mí Auditori de Girona, 17 de noviembre de 2017 Concha Buika a la voz, Josue Ronkio al bajo, Ramón Porrila e Israel Suárex “El Piraña” a la percusión y Santiago Cañada al trombón aterrizan en el Festival de Temporada Alta. Concha Buika es una artista con giros musicales variopintos entre base africana, reggae, flamenco… La gira de conciertos de este año está titulada como “Concha Buika: para mi”. Este título resulta ser muy adecuado para lo que fue el espectáculo en el Auditori de Girona. El público esperaba, tal y como lo indicaba el programa, un espectáculo con los diferentes estilos de la artista haciendo un especial hincapié en el flamenco. En realidad, fue un espectáculo que la propia Concha Buika disfrutó, pero desde sus músicos hasta el público no acabó de encajar. Por momentos parecía que conectaba, pero en varias ocasiones el público se mostraba descontento esperando esos temas flamencos. La artista disfrutó de un espectáculo para ella con mucha letra africana y estilo libre en el que ella se sentía muy cómoda. Cabe decir que ni siquiera interpretó todos sus temas más esperados. A pesar de la falta de conexión con el aire que se respiraba entre el público y la artista, cabe reconocer que su increíble voz en varios momentos hizo vibrar al auditorio entero. Por momentos, parecía que se quedaba embrujada entre letras y la música en una especie de limbo inalcanzable. Belén Caparrós

La Maladie de la Mort The Lyceum (Edinburgh, UK), 19 d'agost de 2018 Si per alguna cosa destaca ara mateix la directora anglesa Katie Mitchell és pel seu estil personal i trencador, que consisteix en crear el que gairebé es podria considerar una nova disciplina escènica, tot barrejant cinema, teatre i narrativa. Al Festival Grec de Barcelona d’aquest mateix any, molts espectadors van poder veure Ombra (Parla Eurídice), una producció de la Schaubühne de Berlín dirigida per ella mateixa; es tracta d’una versió revisada en clau feminista del mite d’Orfeo i Eurídice, creada a partir de l’obra de l’escriptora Elfriede Jelinek, premi Nobel de literatura 2004. La riquesa escènica de la seva proposta, en aquella producció, era indiscutible. A l’escenari, hi havia moviment constant, tan per part d’actors com per part dels tècnics i operaris que aconseguien que les accions que es realitzaven en directe fóssin retransmeses a la gran pantalla situada a sobre de l’escenari. Les interpretacions estaven treballades amb delicadesa i complexitat, de la mateixa manera que tots els plans cinematogràfics, el so i la llum, i la veu serena però expressiva de Cathlen Gawlich recitava amb contenció el text en off. Però tot i això, i malgrat l’esforç i treball gegantins que a simple vista es veu que hi ha al darrera de la producció, el resultat final no acaba de ser del tot satisfactori. Allò que passa a escena i allò que passa a la pantalla no aconsegueixen establir un diàleg, una connexió entre les dues dimensions paral·leles, sinó que el que s’observa és més aviat com es roda una pel·lícula en directe. Com a exercici tècnic és molt interessant, però pel que fa a la dimensió teatral de la producció, aquesta perd pes i es veu relegada a un paper gairebé secundari, donat que molts gestos i accions pensades per a ser visualitzades en pantalla no es poden gaudir en persona (ja sigui per la presència de tècnics o perquè el moviment teatral ha de ser molt més gran que el moviment davant de càmera). No obstant el desencant final, no es pot negar que l’obra és una producció monumental –sobretot pel que fa a l’escenografia–, i el públic la va acollir amb molt d’entusiasme. El mes passat, però, es va estrenar al Festival Internacional d’Edinburgh la seva nova obra, La Maladie de la Mort, basada en la novel·la de la francesa Marguerite Duras: tracta sobre la història turbulenta i de dominació d’una prostituta i el seu client, obsessiu i atormentat, que li paga perquè el visiti cada nit a una habitació d’hotel, en busca del vertader contacte i “amor” (amb moltes cometes) humà. El format escena–pantalla–veu en off continua essent el mateix, però en aquest cas l’escenografia queda reduïda a un simple passadís i una habitació d’hotel, i és necessari recórrer a vídeos gravats amb anterioritat per dotar a l’obra de més contingut. En aquesta ocasió, per tant, continuem tenint l’inconvenient que la producció general no acaba d’estar del tot cohesionada, sumant-li el defecte que l’espai escènic i els recursos tècnics no són ni la meitat d’espectaculars que en Ombra (parla Eurídice). Tan la història com el text es fan repetitius i pesats, amb alguns detalls morbosos que no acaben d’enriquir en res la història, com per exemple, el suïcidi del pare de la noia quan aquesta encara era molt petita, que ens remetria a teories freudianes (segurament) tractades massa a la lleugera. El contingut d’Ombra, pel que fa a la ideologia, podria tenir alguns punts dubtosos, però d’entrada era perfectament acceptable que es considerés una revisió feminista; La Maladie de la Mort, en canvi, ens mostra una relació neuròtica i masclista com tantes altres hem vist en altres obres, pel·lícules i novel·les, sense fer cap reflexió profunda sobre els rols que s’estableixen entre la parella ni aportar una visió innovadora sobre el tema (per no parlar que fer una obra on la protagonista és una prostituta i voler-la fer feminista és complexe com a mínim i, si no es treballa amb moltíssima cura, pot rebre nombroses crítiques des del feminisme radical). No sabem si Mitchell mantindrà el seu format teatral-cinematogràfic com a marca de la casa, però estaria bé que aconseguís millorar el resultat general de les seves obres per consolidar la unió de les dues dimensions, de manera que aquestes s’enriquissin l’una a l’altra, enlloc de competir per l’atenció del públic; així aconseguiria mantenir el to trencador i contemporani sense renunciar a un contingut escènic de molt alta qualitat. I el que definitivament s’hauria de revisar és si les seves obres són realment de contingut feminista, per evitar que el públic s’esperi una línia ideològica que després no hi és a les seves obres. Júlia Boixader

Rosario. Noches de gloria. Auditori de Girona, 31 d'octubre de 2018. La energía pura y dura de Rosario Flores deja huella en el Festival Temporada Alta con un aforo completísimo y un público más que entregado. Un directo en el que presenta “Noches de Gloria”, un trabajo grabado en directo para celebrar los 25 años que lleva recorriendo escenarios con su música y su más profunda forma de ser. Rosario, orgullosa de sus orígenes, de nuevo comparte su admiración por su mare “la Faraona” y su pare el “Pescaílla”. ¡Un equipo de 10! Rosario Flores, Fernando Illán al bajo y dirección musical, Dayan Abad a la guitarra eléctrica, Josete Ordoñez a la guitarra acústica, Diego Illán a la batería, Tato Icasto al teclado, Ramón González “El león” a la percusión y Mayte Pizarro a la voz suman la pura energía que se vivió el pasado miércoles 31 de Octubre en el Festival Temporada Alta en la ciudad de Girona, siendo el concierto que cierra la gira del 2018. Rosa y miel... La pequeña de los Flores viene de una época de miel, que ha logrado su éxito musical a lo largo de su carrera, en la que la han acompañado buenos amigos y artistas como Niña Pastori, José Mercé o Ana Torroja. Un público agradecido Su música, su ser y sus gestos de cariño hicieron que la pasada noche, en el Auditori de Girona, el público estuviera conectado con la cantante. Rosario estuvo arropada por un público que cantaba junto a ella temas como el de “Estoy aquí solita” o el “Queremos marcha”. Con sus bailes a lo gitana vieja, sus movimientos de cadera y sus toques de pelo… esos gestos tan característicos de Rosario Flores, otra vez más, hicieron vibrar al público. La fuerza de Antonio Flores Uno de los momentos culminantes se sitúa al final del espectáculo en el que habla sobre su querido y añorado hermano Antonio Flores. La nostalgia de poder imaginarse que su hermano, el que nos dejó con 33 años, y que había echo mucho en el mundo de la música… qué podría haber hecho si fuera vivido dos vidas más. Su hermano Antonio Flores, se convirtió en su inspiración divina, el ángel que la cuida desde el cielo y que le transmite esa energía que es capaz de transmitir al público durante todo su concierto. Rosario Flores finaliza su actuación con el tema de “No dudaría” de Antonio Flores entre un conmovido público que la abraza con sus aplausos. Temporada Alta | Es un festival de artes escénicas que se celebra principalmente en las ciudades de Girona y Salt entre los meses de octubre y diciembre, una ventana abierta al mundo y un punto de encuentro entre la escena catalana y la internacional, un espacio de exhibición de propuestas escénicas y una plataforma de apoyo a la creación y producción de espectáculos, un impulsor de las redes de intercambio profesional. Somos un festival de artes escénicas que sobrepasa el marco del propio festival. Hemos logrado consolidarnos como uno de los eventos de referencia en el panorama nacional e internacional, y nos hemos ganado un lugar en el mapa de los mejores festivales europeos. +info click aquí!  Belén Caparrós Vicente. @belencaparros

Festival TNT, 28 de setembre de 2019 Hi vam anar l’any passat, i hem volgut repetir. L’experiència de gaudir d’un dia intensiu de teatre al Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) és —i més encara amb la família #Novaveu— emocionant i inoblidable. Si una cosa bona té el TNT (de fet, en té moltes) és que la seva programació sempre arrisca, sorprèn i, a més, l’encerta. Voleu saber com vam viure aquesta última edició? Seguiu llegint. Alguns amb tren, d’altres amb cotxe, arribem a Terrassa a les 11h. Descobrim, amb tristesa, que aquest any no som tanta colla com el passat, però la tristesa s’esvaeix en veure que toquen més espectacles per cap (és broma, vam trobar a faltar molt totes les companyes que no hi eren). Així que comença el “repartiment de cromos”. Les còsmiques Anna Aurich i Sònia González ens donen un sobre ple de sucoses invitacions i unes increïbles bosses del Festival TNT. Enguany no tenim polseres, d’acord, però ningú pot negar que les bosses molen molt més. A tan meravellosa oferta, responem regalant-los les nostres icòniques bosses #Novaveu, que ens acompanyen allà on anem —i que fan que se’ns reconegui d’una hora lluny. El repartiment d'entrades i l'intercanvi de bosses (Vídeos de @novaveu, IG) Qui ens reconeix d’una hora lluny a la Judit i a mi, al Teatre Principal, són Gal·la Peire i Lluki Portas d’Hermanas Picohueso. La nostra il·lusió en trobar dues de les membres de la companyia d’Excalibur i altres històries d’animals morts (de la qual vam fer una postfunció al passat DespertaLAB) és, evidentment, majúscula. Com a bons millenials, hem d’immortalitzar el moment amb un Boomerang (@novaveu, IG) Ara bé, si les Picohueso es queden al Principal —on, juntament amb l’Anna, l’Alba Cuenca, l’Alba Jané i la Mireia, gaudiran d’un Cobalto amb rave incorporada—, la Judit i jo optem per un pla més calmat: Saunterer,del Colectivo Ameno, integrat per Marc Rodrigo i... ningú més. La performance comença a les 12h la biblioteca de l’escola Lanaspa, on Rodrigo ens explica què farem: caminarem en silenci, tots junts, sense objectiu, sense fer servir el mòbil, pels carrers de Terrassa. Per què? El creador ens ho explica més endavant, quan els nostres passos ens han dut a la Nova Jazz Cava. I aquí és on apareix l’amic Henry David Thoureau, el qual ja podem considerar autor de capçalera del TNT, ja que també era el referent principal l’any passat per a la instal·lació El bosque. La filosofia de la performance de Colectivo Ameno és molt similar a la dels ninis que ens presentava El bosque: buscar la improductivitat, el fer per fer, sense objectius, per trencar la lògica d’un sistema capitalista en què ja no és possible trobar un “a fora”. Saunterer vol dir pelegrí, i sembla que el terme provindria dels qui peregrinaven a Terra Santa (Sainte-Terre) o dels qui no tenien terra (sans-terre). Rodrigo ens proposa, seguint les idees de Thoureau i de Santiago López-Petit, caminar com a acte de llibertat, anar cap enlloc per trobar la nostra Terra Santa, lluny de les nostres rutines, que només ens permeten caminar per anar d’un lloc a un altre. La idea de Saunterer és francament bona, i és cert que, caminant sense parlar i sense anar a cap lloc, comencem a percebre la realitat d’una manera diferent, i sembla que el temps passi més de pressa i més a poc a poc alhora. Potser en el que no acaba d’encertar Rodrigo és en les accions que presenta en diversos punts al llarg del camí. La majoria d’elles (posar-se una bossa de plàstic al cap per simular l’angoixa, recitar un poema mirant els ulls d’una espectadora, llegir textos d’elpressentiment.net o poeTIZAr —escriure amb guix, entre tots, frases inspiradores en mig d’un carrer de Terrassa) són propostes una mica naïf al costat d’un missatge tan potent com el de caminar per caminar, que potser no necessita tants additius. I sí, últimament sembla que per ser un creador o creadora top has de fer sortir la teva mare al teu espectacle. La participació de María Isabel Gutiérrez (la mare de Marc Rodrigo) a Saunterer és un dels moments més lúcids de l’espectacle. “Le dije a mi madre que quería hacer una performance sobre el caminar y ella me dijo que, si los participantes caminaban, tendrían que comer”. En efecte, María Isabel ens rep al tram final de l’itinerari amb una descomunal i deliciosa truita de patates, per a tothom. I el més meravellós és que la mare ha entès el significat de la performance millor que tots nosaltres, sense necessitat d’haver llegit (que sapiguem) Thoureau ni López-Petit. Si caminem, hem de menjar. Economia de la subsistència. Eliminació de tot tipus de necessitat artificial creada pel sistema. Caminar per caminar, menjar per sobreviure i seguir caminant. Revelador. Marc Rodrigo i la seva mare, María Isabel Gutiérrez (© Natalia Lucía) Ara bé, amb tanta caminada, la truita se’ns queda curta i acabem de saciar l’estómac dinant tots junts, com l’any passat, al vegetarià de referència d’en Jordi Bordes: Damunt un cel de fil. Ens acompanya ni més ni menys que Pere Faura, que ens explica, entre mossegada i mossegada, en què consisteix el seu nou espectacle, Incurables, que veurem al vespre i en el qual, de mossegades, també en surten unes quantes. La família #Novaveu i Pere Faura (Fotografia pròpia) Però, abans, ens espera al Raval de Montserrat John Fisherman amb l’acció participativa Money for free. Al capdamunt d’un edifici del davant de l’Ajuntament, Fisherman compareix, vestit de Capità Pescanova, amb una canya de pescar de la qual anirà fent baixar bitllets de vint, cinquanta i fins a cent euros que seran per a qui els agafi... o no? https://twitter.com/Annafase_/status/1177950722215813120?ref_src=twsrc%5Etfw Com podeu imaginar, aquí és on comença el circ del capitalisme —i això que veníem del caminar improductiu de Saunterer...— i tothom es llança a la cacera del bitllet. Els dos speakers que condueixen l’espectacle demanen al públic si volem posar normes o anem a lo loco. “A lo loco!”, responem a l’uníson. Després de la cacera del bitllet, l’opinió de molts canvia radicalment, i el carrer es converteix en una àgora ferotge on cauen les caretes, i el públic, sense adonar-se’n, es veu abocat a mostrar el millor i el pitjor de si mateix. I és que, com més gran és l’aposta escènica (aka el valor del bitllet i la implicació del públic), més comencem a veure un mirall negre que ens mostra la nostra dependència dels diners, absolutament irresoluble dins un sistema que, com deia Rodrigo a Saunterer, no té un “a fora” on escapar. La gran proesa de la proposta, potser la més impactant i recomanable d’aquest TNT 2019, és que posa l’espectador en un desesperant carreró sense sortida, en què no hi ha solucions bones. Només diré que alguns vam començar eufòrics, sostenint torres humanes per aconseguir i repartir-nos un dels bitllets de Fisherman, i vam acabar plorant llàgrimes existencialistes, incapaços d’entendre fins on hem arribat com a sistema i com a societat. Com diria Rosalía, “Dios nos libre del dinero”. I Money for free ens demostra que l’única manera d’acabar amb els diners és acabar amb el sistema, si bé com a individus estem més predisposats a fer petites accions que no solucionen de cap manera el problema. Ningú us ho explicarà tan bé com la Júlia —que, acabat l’espectacle, va mantenir un acalorat debat amb els seus creadors i altres espectadors— a la seva crítica. Amb tantes emocions a flor de pell, ens costa, d’entrada, entrar en la documentalitat de Gentry, de Mos Maiorum. Trobareu el que em va semblar aquesta peça sobre la gentrificació i l’especulació immobiliària a la crítica que en vaig fer fa uns dies. En tot cas, podreu deduir que la tarda es va presentar molt política. Així que, després de tanta revolució emocional, ètica i intel·lectual, i tenint en compte que no hem berenat, arribem, a les 22h, bastant zombis, a l’Auditori Municipal. Una mica com si forméssim part de l’espectacle que estem a punt de veure, Incurables, del qual sortim amb ganes de ballar Thriller i de menjar-nos el que sigui, com els morts vivents de Pere Faura. Després de tanta política... Ens espera una nit molt zombie amb #Incurables @Pere_Faura!! ‍♂️ ‍♀️ pic.twitter.com/XuEOYZvhvy — novaveu (@somnovaveu) 28 de setembre de 2019 Els horaris d’FGC ens deixen fer un entrepà i una cervesa mentre compartim i debatem tot el que hem viscut al llarg del dia. A la taula d’un bar de la Plaça Vella de Terrassa, sis joves parlem de desnonaments, okupació, capitalisme, vivendes comunitàries, i intentem fer —una mica— la nostra revolució. Tímida, perquè és molt tard i estem molt cansats, però fonamentada, perquè el TNT d’enguany ens ha dinamitat sencers i ha fet sorgir emocions i idees de les cendres. Que Pep Pla deixi el càrrec de director artístic obre ara un futur incert per al festival, i és per això que, des d’aquí, els joves de #Novaveu volem fer una crida a les institucions terrassenques, autonòmiques i nacionals, perquè mantinguin el seu compromís amb la cultura i segueixin impulsant, amb el mateix rigor, un festival que és un dels puntals més grans del risc i l’encert en la creació contemporània al nostre país. Volem molts més anys de TNT. Esgotadíssimes però moolt contentes, les @somnovaveu marxem del @Festival_TNT amb l'últim @FGC del dia! ‍♀️Gràcies per fer-nos gaudir i pensar tant, Terrassa! #TNT19 pic.twitter.com/DjRZjCsTgj— novaveu (@somnovaveu) September 28, 2019 I, si no n’heu tingut prou, aquest vídeo és un meravellós resum del dia. Potser hi trobareu més d’un #Novaveu... https://twitter.com/Festival_TNT/status/1178266814310178816?ref_src=twsrc%5Etfw Nil Martín@nilmartinlopez

Rèquiem de MozartCentre Cultural Terrassa, 19 d'octubre de 2019 Fotografia extreta de la web del Centre Cultural Terrassa (http://www.fundacioct.cat) El Rèquiem de Mozart és una de les peces més greus de la història de la música a Europa. Algunes de les seves parts podrien ser música per una tragèdia, si la sensibilitat cristiana estigués feta per acollir el sentiment d’allò tràgic (no ho està). Per això, ballar el Rèquiem no només és valent, sinó que és una temeritat. Moderns i seculars com ens ha tocat ser, ens és extremadament difícil estar a l’alçada de les exigències dels clàssics, perquè ens és impossible recuperar l’esperit amb el qual es van crear certes obres, sobretot si tenen quelcom de litúrgiques. Per això la dansa contemporània encerta més quan es recolza en sons  propers. Hi ha, en tot cas, dos formes legítimes de ballar contemporàniament la música clàssica: adaptar-s’hi i apropiar-se’n. De la primera, més àrdua, n’és un exemple magnífic Jiří Kylián, que ha sabut honrar Mozart, Bach o Heinrich Biber (estem parlant de produccions amb recursos impensables en el context cultural català i espanyol). De l’apropiació, n’és una bona il·lustració Mal Pelo, que se n’ha sortit amb, també, Bach (tot i que les Variacions Goldberg no son pas la Passió segons Sant Mateu). No veig la manera de situar el Rèquiem de Maria Rovira i la seva Crea Dance Company en cap de les dues expressions. Sembla segur que la seva intenció no ha sigut apropiar-se modernament del Rèquiem, però la dissociació entre el que es veu (començant per un vestuari de colors que desentona des del primer moment amb la inquietant solemnitat que emana de la orquestra) i el que s’escolta no fa justícia a l’obra de Mozart. Per fer-ho no es necessita només valor, sinó també una capacitat d’escolta excepcional i un respecte profund, religiós. No sé si hi ha gaires coreògrafs al mon capacitats per una cosa així. Rovira ha expressat que el seu intent consisteix precisament a treure-li al Requiem una porció de la seva càrrega planyívola, servint-se de danses de tradicions espirituals no europees que contemplen la mort d’una manera una mica més festiva, algunes com una alliberació. Crec que la condemna rau en la mateixa intenció. La realització coreogràfica, efectivament, és una altra cosa. Els ballarins, alguns d’estils molt diversos entre ells (es nota, en ocasions, qui ve de la dansa clàssica i qui de la contemporània), demostren una qualitat i un control dignes dels professionals que son, i brillen especialment en els solos i els pas de deux (que tenen bastanta més força, al meu parer, que no pas els moments grupals). L’esforç i la dedicació son evidents. Destaquen especialment, per tècnica i per força emotiva, Keyvin Martínez (que ha interpretat Carlos Acosta a Yuli, de 2018) i Javier Monier júnior. L’estil general, pulcre i elegant, és agradable a la vista. Em sembla que el Rèquiem exigiria més densitat, més patetisme i més foscor. M’hagués agradat poder-ho contrastar amb el Carmina Burana, de la mateixa companyia i directora, que sospito devia ser més convincent. No puc evitar pensar que, aquí, la música li queda gran a la dansa. Com a consol, recordem que, en ocasions com aquesta, això diu més de la música que no pas de la dansa. Juan de Miquel

Impro Side StoryTeatre Gaudí, 16 de novembre de 2019 Fotografia: Cia Les Improvisables Jo, d'entrada, no sóc exageradament fan de les obres d’improvació. No m'entengueu malament, m'encanta anar-hi i riure una estona, però tinc la sensació que un cop n'has vista una, i sobretot si no esperes el temps necessari, es poden fer una mica repetitives. I, sobretot, que la broma fàcil... A vegades... Coses meves suposo. És per això, que quan el dissabte 16 vam fer una sortida familiar al teatre Gaudí, amb els pares i una cosina en edat fronterissa, tot just entrant en l'adolescència, per anar a veure Impro Side Story, jo patia una mica. Es tracta d'una obra d’improvisació, és a dir, el que es veu és únic, no es repeteix, una obra diferent cada dia, sense guió, i la part de Side Story ens indica que no ens ha d'estranyar pas si els actors comencen a cantar de cop i volta; és una obra d’improvisació musical. Hi ha 9 actors que es van alternant cada dia, contribuint encara més a que l'obra sigui única. En el meu cas vaig poder veure a África Alonso, Rai Borrell, Jordi Coll, Xavi Duch i Roger Julià (al teclat). I una aparició especial de la Júlia Bonjoch! Si el que es va a veure és una obra musical potser te’n quedes una mica amb les ganes, perquè hi haurà música i les cançons improvisades *clap, clap* em trec el barret, però se’t fa poc, acabes volent més. Si vas a veure una obra d’improvisació és el que trobaràs, però potser no sempre la història serà fàcil de seguir i trobaràs incongruències. Però si el que vas és a riure aleshores estaràs al lloc ideal. Que als actors se’ls hi escapa una riallada? Es crea un ambient més distès i més riure per nosaltres. Que la història ha perdut el fil i ja no saps per on agafar-la? Que genial que és l’absurditat de l’humor i més riure per nosaltres! També agraeixo infinit, que no caiguin en l’humor més comú de la improvisació, aquell més pujat de to i que a vegades ens fa sonar l’alarma feminista. I no puc deixar de dir que sempre és un punt afegit quan justament treuen la teva frase com a eix central d’una improvisació. Vaja, que vam riure de valent. Aneu al teatre, gaudiu, rieu, relaxeu-vos, i l’estrès d’avui ja tornarà demà, però mentrestant, prenem-nos-ho amb humor. Cèlia Ventura@soctastaolletes

BlackTeatre La Passió d'Esparraguera, 23 de novembre de 2019 Fotografia: L'altre col·lectiu És la primera vegada que he de fer una pluja d’idees abans de començar a escriure sobre una obra de teatre i m’agradaria explicar el per què: Black té tants matisos, detalls i picades d’ullet, que no sé com fer-los justícia.  Quina bestiesa ha fet L'altre col·lectiu portant un projecte així al teatre de l’emblemàtica Passió d’Esparraguera. Bestiesa irònica, plena de simbolisme i brutal en tots els sentits. M’havia de recordar constantment que es tractava d’un grup jove, amateur, que per primera vegada encapçalava un projecte tan ambiciós. I és que, com brillaven totes! Deixeu-me ordenar les idees i començar parlant dels aspectes més tècnics, que crec que en aquest cas han de ser objecte de menció especial. Llum, so, escenografia i vestuari son impecables, professionalment executats, cuidats i triats fins a l’últim detall, sense res deslligat o a l’atzar. L’escenografia, que començava sent un simple escenari buit amb fons negre, pateix una transformació apoteòsica cap a la meitat de la representació, totalment inesperada (i àmpliament aplaudida) per l’audiència present.  L’experiència Black comença ja quan entres al recinte de la funció. Espai escènic i public estàvem tots damunt l’escenari del teatre, en un semicercle íntim, abraçant la representació. Els propis actors i actrius et comprovaven l’entrada al arribar i t’acompanyaven a seure, recordant que apaguessis el mòbil i sobretot, que guardessis silenci. Obeint (no t’atrevies a fer el contrari) esperaves en un ambient d’una calma tensa molt especial, com si es tractés d’un funeral. I és que realment hi estàvem, en un funeral, i això descobríem en començar l’espectacle. El tret de sortida el donaven una actuació musical i una representació (coreogràfica) de les fases de la mort. Exquisida execució de tots els moviments i exquisit gust en la seva tria, realitzada per Emma Duran.  I llavors començava el joc, i amb ell el simbolisme. No vull parlar del fil argumental perquè entrar a descobrir-lo amb ells és part de la màgia de l’espectacle. Però vull agrair-los l’elecció, i el parlar-ne. I aquí em dirigeixo directament als dos creadors i directors de Black: Antonio Cortijo i Gerard Sancho (que, per si fos poc, actuen també en la peça). Es nota en el transcurs de l’obra la intel·ligència amb la que aquesta ha estat creada i la saviesa de cadascun dels actes. Parlaven amb paraules de Lorca, cantaven a l’Amy Winehouse... tot el que passava, passava per un motiu i amb un significat concrets. I això arribava als espectadors, que anàvem unint les peces del puzzle argumental i anàvem adonant-nos, poc a poc, del motiu real d’allò que estàvem vivint.  Acabo d’escriure al mateix moment que m’assabento que acaben de prorrogar Black (en el mateix teatre, a Esparraguera) i m’omplen la felicitat i l’orgull. Estigueu totes atentes, espereu-ne notícies, seguiu-los i aneu-los a veure. En sentirem a parlar en breus, i espero que no pas poc.  Maria Pujol@Mariettapuco