Sàpiens
Sala Flyhard, 29 de gener de 2018

La Sala Flyhard ha optat per una aposta curiosa, es podria dir que Sàpiens és d’alguna manera una proposta pseudo-distòpica i/o una versió teatral molt aconseguida de part de la trama d’una famosa saga de pel·lícules de superherois (no dic quina per evitar spoilers) sense cap heroi, mesclada amb falsos reflexos orwellians i gairebé tocs de Harry Potter.

Una descripció força macarrònica oi? Doncs que no us faci enrere, estan exhaurint entrades i amb motiu. Sàpiens promet fer pensar i sorprèn fent riure, és una obra que hauria de ser social però possiblement acaba categoritzada com a ciència ficció. Des d’aquest punt de categorització incòmoda apunta a les estratificacions i diferenciacions biològiques i socials artificials que creem, tant entre nosaltres mateixos com entre “nosaltres humans” i la resta del planeta. A les pors que ens generen tant les variables desconegudes que sabem que existeixen com aquelles de les que en tenim coneixement però no tenim manera de controlar o predir. Una mirada àmplia de la que cadascú n’extraurà el que hi vegi, mentre jo pensava en els sentiments romanents al perdre un record, la meva acompanyant reflexionava sobre l’absurd d’haver de tenir una carrera per competir per qualsevol lloc de treball.

Personalment he d’admetre que esperava que aprofitessin el reduït espai de la Sala Flyhard per fer arribar una obra íntima i propera i no ha estat així. Per sorpresa meva ho considero un fet positiu ja que sobten a l’espectador amb un despatx que fàcilment transformen en tot un país en conflicte amb sí mateix. De manera que converteixen una lleugera sensació claustrofòbica al entrar en la presenciació d’esdeveniments d’envergadura estatal.

Cal aplaudir els papers d’Enric Cambray i Mireia Portas que, tot i xocar inicialment per la seva intensitat des del minut zero, esgarrapen somriures des del primer moment i acaben fent alhora vibrar i riure l’espectador en els moments més trepidants de la seva actuació. Tots dos destaquen per la seva flexibilitat al interpretar diversos personatges i sorprenen pel contrast que generen; mentre els d’un són perfectament clars i marcats, l’altre arriba a fer-te preguntar i esforçar-te a descobrir qui és realment en aquell moment.

En definitiva una excel·lent experiència teatral que arrisca en text i solventa la simplicitat del format amb una brillant i emfàtica actuació. Voldria afegir també una felicitació final a Roc Esquius i Sergi Belbel, autor i director respectivament, per haver sabut trobar el balanç entre una idea conceptualment molt potent i les “limitacions” de presentar-la en un format i temps teatral. Aconseguint a més fer-la arribar de cos sencer.

Quelot Martin
@quelcom_