Sàpiens

Sàpiens Sala Flyhard, 18 de gener de 2018 [caption id="attachment_1604" align="aligncenter" width="316"] Foto: Roser Blanch[/caption] La Sala Flyhard és el bressol d’una història del conseller de Salut, que es veu obligat a atendre una dona amb una proposta singular, mai vista, que atempta a capgirar-ho tot.  El dramaturg, Roc Esquius, és jove, amb molta visió per als actors, però sobretot amb una interessant similitud creativa a l’estil Black Mirror, però banyada de comèdia. Aquesta obra seva, Sàpiens,  té una mica de tot: psicodèlia, ironia, paral·lelismes pròxims, romanticisme. I tot funciona amb ben poc: els intèrprets i un tècnic prou atent. D’aquesta manera, un racó de món pot albergar un parèntesi de rialles. L’espectacle es fracciona en diferents fases, algunes d’explosives i altres que passen més de puntetes. Així, al llarg de l’obra el públic viu moments de comèdia absoluta, de cruesa i de realitat ficcionada. No guanya per una trama de construcció sòlida sinó pels detalls interpretatius que, vistos a un pam dels actors, són la peça clau. Un nou camí de dramatúrgia s’obre pas, en el qual menys és més, entrega és èxit i la incertesa que imposa l’actualitat que es viu esdevé tema de comèdia. Dóna voltes amb polsims d’aquí i d’allà, de L’electe i de El recanvi, temes que estan de moda i dels quals és essencial trobar-ne la ironia. L’home tem perdre el control sobre el seu criteri quan ara ja no pot estar segur de discernir entre opinar i persuadir. Sigui com sigui, gairebé tota la força de l’espectacle rau en com de lluny estan disposats a arribar els actors. En aquest sentit, ell està passat de voltes. Només per ell ja valdria la pena encabir les cames en una sala tan petita. Cambray té un talent que sap explotar i de moment, és rialla assegurada pel públic. Ella, Portas, aprèn a donar el contrapunt dominant que els seus personatges demanen. La gran sort és que ella omplirà butaques cada dia, tant pel seu nom com per la comoditat que exhala. Sense perdre el rigor que exigeix una obra amb dos actors i incomptables canvis de personatge, Sàpiens no té por de semblar una bogeria massa pròxima. Judit Martínez Gili @CritCultural

Sàpiens Sala Flyhard, 29 de gener de 2018 La Sala Flyhard ha optat per una aposta curiosa, es podria dir que Sàpiens és d’alguna manera una proposta pseudo-distòpica i/o una versió teatral molt aconseguida de part de la trama d’una famosa saga de pel·lícules de superherois (no dic quina per evitar spoilers) sense cap heroi, mesclada amb falsos reflexos orwellians i gairebé tocs de Harry Potter. Una descripció força macarrònica oi? Doncs que no us faci enrere, estan exhaurint entrades i amb motiu. Sàpiens promet fer pensar i sorprèn fent riure, és una obra que hauria de ser social però possiblement acaba categoritzada com a ciència ficció. Des d’aquest punt de categorització incòmoda apunta a les estratificacions i diferenciacions biològiques i socials artificials que creem, tant entre nosaltres mateixos com entre “nosaltres humans” i la resta del planeta. A les pors que ens generen tant les variables desconegudes que sabem que existeixen com aquelles de les que en tenim coneixement però no tenim manera de controlar o predir. Una mirada àmplia de la que cadascú n’extraurà el que hi vegi, mentre jo pensava en els sentiments romanents al perdre un record, la meva acompanyant reflexionava sobre l’absurd d’haver de tenir una carrera per competir per qualsevol lloc de treball. Personalment he d’admetre que esperava que aprofitessin el reduït espai de la Sala Flyhard per fer arribar una obra íntima i propera i no ha estat així. Per sorpresa meva ho considero un fet positiu ja que sobten a l’espectador amb un despatx que fàcilment transformen en tot un país en conflicte amb sí mateix. De manera que converteixen una lleugera sensació claustrofòbica al entrar en la presenciació d’esdeveniments d’envergadura estatal. Cal aplaudir els papers d’Enric Cambray i Mireia Portas que, tot i xocar inicialment per la seva intensitat des del minut zero, esgarrapen somriures des del primer moment i acaben fent alhora vibrar i riure l’espectador en els moments més trepidants de la seva actuació. Tots dos destaquen per la seva flexibilitat al interpretar diversos personatges i sorprenen pel contrast que generen; mentre els d’un són perfectament clars i marcats, l’altre arriba a fer-te preguntar i esforçar-te a descobrir qui és realment en aquell moment. En definitiva una excel·lent experiència teatral que arrisca en text i solventa la simplicitat del format amb una brillant i emfàtica actuació. Voldria afegir també una felicitació final a Roc Esquius i Sergi Belbel, autor i director respectivament, per haver sabut trobar el balanç entre una idea conceptualment molt potent i les “limitacions” de presentar-la en un format i temps teatral. Aconseguint a més fer-la arribar de cos sencer. Quelot Martin @quelcom_

Sala Flyhard Sàpiens, 18 de febrer de 2018 Avís. Obres com aquestes recomano anar amb els ulls embenats. Però si ets d’aquells que necessita saber una mica què és el que està a punt de veure o la curiositat t’està matant... endavant amb la lectura! L’obra la podríem dividir en dues parts. La primera passa a un despatx, on el conseller de salut (interpretat per Ernic Cambray) rep una visita una mica estranya... Ella és la Marga Coll (Mireia Portas) i arriba al despatx representant un col·lectiu que fins ara s’ha amagat de la resta de d’humans però creuen que ara és el moment de sortir a la llum i ajudar-nos a la nostra espècie, als Sàpiens. La segona part és un no parar, perdem el ritme més lent perquè les bases del joc ja s’han establert. No només passa pel despatx sinó també per reunions clandestines (amb tocs Pythonians), per cases i pel carrer mateix. Aquí els actors saltaran de personatge en personatge per ensenyar-nos la reacció general. Hem d’entendre que no és tan fàcil entendre que hi ha una nova espècie amagada entre nosaltres que ens poden curar però també llegir-nos i controlar-nos la ment. Si el Quelot Martín deia que l’obra tenia “tocs de Harry Potter” jo tiraria més pel món de Marvel amb els X-Men, uns personatges que realment volen ajudar-nos i salvar-nos mentre que els humans els mirem amb ulls de por, ràbia i un bri d’enveja. A Roc Esquius, el dramaturg, ja l’havíem vist a iMe i, tot i que el tema a tractar no és el mateix, segueix tenint la seva petjada. I és que aprofita l’obra no només per plantejar-nos un futur a tocs de riallada sinó també per donar-nos un espai per reflexionar. Ens planteja doncs si estaríem disposats a perdre una cullerada de llibertat per adquirir una gerra de salut. Així doncs en aquesta obra és essencial remarcar la feina dels actors que es deixen la pell a l’escenari. Sobretot parlar de Cambray que en escenes com la reunió clandestina mostra el seu potencial no només d’actor sinó també d’imitador i a una velocitat vertiginosa! A més, es nota que no només són capaços de seguir a peu de lletra el guió sinó també de deixar-se portar pel moment ja que quan un mòbil va sonar (apagueu els telèfons, no és tan complicat!) no només van seguir endavant sinó que fins i tot van afegir una brometa al respecte. La idea d’una nova espècie (o “mutants” perquè no estic segura de si el terme espècie seria correcte en aquest cas) no és pas nova. Però tot i així, l’equip aconsegueix sorprendre’ns i, encara més important, que pel final de l’obra tinguem ganes de més. Fa il·lusió veure que una obra de tanta proximitat, pensada, dissenyada, creada, retocada i estrenada a casa, no només aconsegueix exhaurir sinó portar un públic més jove al teatre del que estem acostumats. Si recomanar teatre de normal ja fa il·lusió, recomanar teatre de proximitat encara en fa més! Cèlia Ventura @soctastaolletes