• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
novaveu
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • Home
  • /
  • Com menja un caníbal
  • /
  • Records fràgils entre dansa i teatre
CRÍTIQUES #NOVAVEU

Com menja un caníbal

per Judit Martinez Gili
09 Canibal Menu
Judit Martinez 13 96x96
PER: Judit Martinez Gili
ANAR A FiTXA DE L’OBRA

Records fràgils entre dansa i teatre

Publicat el: 19 de febrer de 2020

CRÍTiCA: Com menja un caníbal

Com menja un caníbalLleialtat Santsenca, 19 de desembre de 2019

Òscar Llobet

Desplegar un muntatge amb deu artistes, cent metres quadrats d’escenari amb múltiples espais i experiència immersiva del públic és un repte. Però també és una prova de determinació quan es tracta d’una proposta que parteix de la base de no tenir casa. Els personatges de Com menja un caníbal són els fràgils, persones aïllades del sistema que es fan costat gairebé sense voler. Salvant les diferències, els marginats i estranys del Greatest Showman es reuneixen a la Barcelona franquista, ara per no poder formar part del circuit capitalista productiu per altres capacitats, necessitat de dedicar-se a les menystingudes tasques reproductives o situacions personals que dificulten l’encaix forçat.

Així doncs, esdevé l’excusa perfecta per trobar un nou llenguatge que fusiona el teatre i el circ, els objectes del dia a dia i la música en un context de memòria històrica. La Virgueria, la companyia que tira endavant la proposta coproduïda per l’Arnau Itinerant, treballa amb els records abans de morir, allò que podria ser un somni fins i tot. La memòria és la guia quan és més feble i més valuosa. Una idea recurrent amb molta força a Com menja un caníbal és que tot és art si es presta l’atenció suficient. Més enllà de la rítmica que pugui tenir al pronunciar-se, que Clara Peya atrapa i transforma en una banda sonora, marca la idea d’allò que serà tot l’espectacle. La quotidianitat pot ser màgica, un seguit de gestos poden formar una coreografia i parlar pot ser poesia.

L’espectacle, que s’impregna a les persones que el veuen, desenvolupa una història que treballa per veure’s més rodona que quadrada. La proposta espacial té més màgia que pegues, encara que es pugui perdre la intel·ligibilitat de les paraules puntualment. Poques persones doncs, i de molt a la vora, poden conviure amb una vivència quotidiana plena de somni, que genera una experiència pel públic de racó de singularitat, de parèntesi bonic.

Llegeix el text al site original.

Judit Martínez Gili@CritCultural

TORNAR A CRÍTIQUES
CRÍTIQUES RELACIONADES / Com menja un caníbal

TÍTOL CRÍTiCA: Oh! Benvinguts, passeu, passeu

PER: Laura Ulldemolins i Jornet
Lelele
LLEGiR MÉS
novaveu
[email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat