Com menja un caníbal

Com menja un caníbalLleialtat Santsenca, 19 de desembre de 2019 Òscar Llobet Desplegar un muntatge amb deu artistes, cent metres quadrats d’escenari amb múltiples espais i experiència immersiva del públic és un repte. Però també és una prova de determinació quan es tracta d’una proposta que parteix de la base de no tenir casa. Els personatges de Com menja un caníbal són els fràgils, persones aïllades del sistema que es fan costat gairebé sense voler. Salvant les diferències, els marginats i estranys del Greatest Showman es reuneixen a la Barcelona franquista, ara per no poder formar part del circuit capitalista productiu per altres capacitats, necessitat de dedicar-se a les menystingudes tasques reproductives o situacions personals que dificulten l’encaix forçat. Així doncs, esdevé l’excusa perfecta per trobar un nou llenguatge que fusiona el teatre i el circ, els objectes del dia a dia i la música en un context de memòria històrica. La Virgueria, la companyia que tira endavant la proposta coproduïda per l’Arnau Itinerant, treballa amb els records abans de morir, allò que podria ser un somni fins i tot. La memòria és la guia quan és més feble i més valuosa. Una idea recurrent amb molta força a Com menja un caníbal és que tot és art si es presta l’atenció suficient. Més enllà de la rítmica que pugui tenir al pronunciar-se, que Clara Peya atrapa i transforma en una banda sonora, marca la idea d’allò que serà tot l’espectacle. La quotidianitat pot ser màgica, un seguit de gestos poden formar una coreografia i parlar pot ser poesia. L’espectacle, que s’impregna a les persones que el veuen, desenvolupa una història que treballa per veure’s més rodona que quadrada. La proposta espacial té més màgia que pegues, encara que es pugui perdre la intel·ligibilitat de les paraules puntualment. Poques persones doncs, i de molt a la vora, poden conviure amb una vivència quotidiana plena de somni, que genera una experiència pel públic de racó de singularitat, de parèntesi bonic. Llegeix el text al site original. Judit Martínez Gili@CritCultural

Com menja un caníbal Lleialtat Santsenca, 19 de desembre de 2019 Detall de la decoració ©Anna Miralles Hi ha espais que esdevenen màgics no per com son, sinó per les persones que els habiten. El Garitu n’és un bon exemple: potser cau a trossos o està desautoritzat, però els records que hi resideixen fan que sigui un indret únic. A la Barcelona dels anys 50, diverses persones van trobar-se a un lloc on podien fer volar la imaginació. Era un lloc on el temps s’aturava, i on cada moviment o paraula s’embolcallaven amb delicadesa. Cadascun dels membres d’aquest espai era únic i podia sentir-se lliure d’actuar. Maria Pau Pigem, Dora a l’espectacle, és qui ens convida a conèixer aquest indret del qual passarem a formar part, ni que sigui durant una hora i quart. Iris Martín i Aleix Fauró són els qui han pensat el nom de tots els personatges que s’autoanomenen “fràgils”, i actuen en un espai decorat amb cura, amb uns colors (accentuats per la il·luminació) que el fan singular. Actrius, actors i atrezzo, col·locats perquè es vegin de tot arreu, juguen al voltant dels dos elements centrals i que ocupen més espai: el trapezi i la perxa xinesa. Es fan servir al llarg de la proposta, no amb totes les seves possibilitats, però sempre amb la poètica que caracteritza l’espectacle, sobretot en algunes coreografies de Sílvia Capell en sintonia amb la música en directe de Clara Peya. La història no destaca per causar intriga o ser massa innovadora, però captiva per la delicadesa amb què ha estat creada. Detalls com la olor del caldo de verdures fan que desenvolupis un sentiment d’empatia cap als personatges, encara que no recordis el seu nom. Gaudeixes com ells en un espai que contrasta amb la vida fora d’allà, sorollosa i accelerada. En aquest espectacle, La Virgueria ha fet art i política, no només en la història, sinó també amb el que la envolta. Com menja un caníbal és una coproducció de La Virgueria i el Teatre Arnau, que ara mateix és un teatre nòmada que pretén crear teixit social habitant diversos espais de la ciutat mentre es rehabilita el teatre en sí. A part, es va representar la Lleialtat Santsenca, que durant els dies 21 i 22 de desembre va acollir les jornades de debat “Espai 0”, amb exposicions, xerrades i creació comunitària. Més enllà d’El Garitu, altres espais com aquest sobreviuen a Barcelona i altres pobles, petits búnquers de creació cultural, aïllats d’aquelles persones que pensen que fer art no serveix per a res. Laura Ulldemolins