Els nens desagraïts
Sala la Planeta, 10 novembre de 2017
Arcàdia, una de les companyies residents de la Sala Bekett d’aquest any, amb Els nens desagraïts, tanca la seva trilogia sobre la família, les nostres arrels i la impossibilitat de tallar amb elles.
Llàtzer Garcia, el 2012, escriu i dirigeix La terra oblidada, i el 2014 ens va portar La pols. Les dues obres tenien molt en comú, com els rols dels personatges o la necessitat de dialogar entre generacions; i finalment van dur a terme Els nens desagraïts, la qual era la idea inicial, però no s’havien decidit a produir-la fins a la seva residència a la Bekett. El drama està basat en el cas real d’una comunitat religiosa, molt rígida, apartada del món a Sant Gregori durant els anys 80. Aquesta comunitat va ser creada per una dona que es va autoproclamar la “Mare” i la Missatgera de Déu. Va muntar enmig del bosc un poblat amb caravanes, on diferents famílies, cenyides a les normes de la Mare, hi van anar a viure per formar-ne una de sola, eren les persones escollides, i havien d’esperar l’apocalipsi i escoltar els missatges de Déu que rebien mitjançant els moments d’èxtasi de la Missatgera.
El divendres 10 de novembre van portar la representació a la Sala Planeta de Girona. Només entrar trobes un attrezzo de “l’època de la Maria castanya”, on veia ben clar que algú, en la història que hi succeiria, es rendia culte a Crist o estaven preparant un exorcisme. L’escenari, juntament amb la reproducció del text naturalista dels intèrprets, amb el vestuari senzill, i el joc de la calidesa de la llum, que ens indicava des del moment del dia fins a l’augment de tensió de l’escena, creaven l’espurna energètica necessària per endinsar-nos dins la història. No crec que tothom pugui empatitzar amb tots els personatges, però n’hi ha de tot tipus i és per això que en un moment o altre acabes trobant el que és més proper a tu, que precisament a mi m’enganxa i li dono importància, veure a algú semblant a mi en una situació totalment diferent a la meva vida.
Una situació amb punts maquiavèl·lics, una comunitat sectària, revelacions de Déu, dubtes existencialistes, el culte extremista que em fa agafar calfreds. De fet el calfred més gros va ser al veure l’escenografia, però va ser un prejudici. La humanitat que hi ha dins els personatges que han patit la influència de la Mare, igual que la llum càlida que il·lumina l’escenari, és el que manté la guspira encesa. Ens ho creiem o no, això és teatre, però també va passar al costat de casa i ens queden tan lluny com a prop, aquestes històries que no hi pensem però són paral·leles a les nostres.
Maria Cambil
@SraKetchup
