Els nens desagraïts

Els nens desagraïts Sala la Planeta, 10 novembre de 2017 Arcàdia, una de les companyies residents de la Sala Bekett d'aquest any, amb Els nens desagraïts, tanca la seva trilogia sobre la família, les nostres arrels i la impossibilitat de tallar amb elles. Llàtzer Garcia, el 2012, escriu i dirigeix La terra oblidada, i el 2014 ens va portar La pols. Les dues obres tenien molt en comú, com els rols dels personatges o la necessitat de dialogar entre generacions; i finalment van dur a terme Els nens desagraïts, la qual era la idea inicial, però no s'havien decidit a produir-la fins a la seva residència a la Bekett. El drama està basat en el cas real d'una comunitat religiosa, molt rígida, apartada del món a Sant Gregori durant els anys 80. Aquesta comunitat va ser creada per una dona que es va autoproclamar la "Mare" i la Missatgera de Déu. Va muntar enmig del bosc un poblat amb caravanes, on diferents famílies, cenyides a les normes de la Mare, hi van anar a viure per formar-ne una de sola, eren les persones escollides, i havien d'esperar l'apocalipsi i escoltar els missatges de Déu que rebien mitjançant els moments d'èxtasi de la Missatgera. El divendres 10 de novembre van portar la representació a la Sala Planeta de Girona. Només entrar trobes un attrezzo de "l'època de la Maria castanya", on veia ben clar que algú, en la història que hi succeiria, es rendia culte a Crist o estaven preparant un exorcisme. L'escenari, juntament amb la reproducció del text naturalista dels intèrprets, amb el vestuari senzill, i el joc de la calidesa de la llum, que ens indicava des del moment del dia fins a l'augment de tensió de l'escena, creaven l'espurna energètica necessària per endinsar-nos dins la història. No crec que tothom pugui empatitzar amb tots els personatges, però n'hi ha de tot tipus i és per això que en un moment o altre acabes trobant el que és més proper a tu, que precisament a mi m'enganxa i li dono importància, veure a algú semblant a mi en una situació totalment diferent a la meva vida. Una situació amb punts maquiavèl·lics, una comunitat sectària, revelacions de Déu, dubtes existencialistes, el culte extremista que em fa agafar calfreds. De fet el calfred més gros va ser al veure l'escenografia, però va ser un prejudici. La humanitat que hi ha dins els personatges que han patit la influència de la Mare, igual que la llum càlida que il·lumina l'escenari, és el que manté la guspira encesa. Ens ho creiem o no, això és teatre, però també va passar al costat de casa i ens queden tan lluny com a prop, aquestes històries que no hi pensem però són paral·leles a les nostres. Maria Cambil @SraKetchup

Els nens desagraïts 10 de desembre de 2017, Sala Beckett [caption id="attachment_1361" align="aligncenter" width="601"] (c) Sala Beckett[/caption] Llàtzer Garcia ens presenta amb “Els nens desagraïts” la tercera entrega de la trilogia sobre la família, després que poguéssim veure “La terra oblidada” i “La pols”, totes de la companyia Arcàdia, que és l’actual companyia resident de la Sala Beckett. L’obra es situa a la comunitat de Natzaret, un colònia ultracristiana de Girona governada per una àvia, que es considera la missatgera de Déu. L’obra gira en torn a la fe i la religió, però els temes que es tracten són molt més transversals i es poden trobar de certa manera en qualsevol família. Les relacions entre diferents membres i els conflictes que sorgeixen davant diferents perspectives o posicions, la influència dels pares sobre els fills i la conseqüència i l’efecte de les decisions del pares en el desenvolupament, caràcter i futur dels fills. A tot això cal afegir la reflexió sobre els moviments ultracatòlics, que es reclusen i tanquen en una bombolla, aïllant-se del món i tot el que els envolta, arrossegant amb ells a nens que encara no tenen el poder de decidir si ho volen. Cal destacar l’escenografia d’Elisenda Pérez i la il·luminació de Paco Amate, que van merèixer-se gran part del meu aplaudiment. A traves del toc sèpia i descolorit que li atorguen a l’atmosfera, aconsegueixen situar-te i transportar-te ràpidament al context en el que es troben els personatges. També les ombres que es projecten subtilment i de manera conjunta a la dels personatges, aporten molt de significat a les situacions i fins i tot esgarrifen. La Teresa Vallicrosa, que interpreta l’àvia, ho fa d’una manera brillant. És persuasiva i autoritària, però alhora ens creiem la seva puresa i que tot el que en el fons persegueix és del bé de tots. Fins i tot en el moment en que la seva història es posa en dubte, el públic no té clar si realment es tracta d’un frau. Els altres intèrprets no es queden enrere, que a més els toca doble personatge a cada un. És curiós observar com existeix una analogia entre els dos personatges que encarna cada un, ja que en els fills hi veus un deix dels pares. En quan al desenllaç, crec que es podrien haver estalviat els últims minuts. Després del retorn dels personatges a les restes del que havia sigut la colònia i el seu aparent canvi d’actitud, hi ha de nou un altre canvi brusc que no s’entén i que tampoc acaba d’encaixar. En resum, es tracta d’una obra que ens porta als límits de la fe i que ens fa reflexionar sobre temes molt quotidians, encara que estiguin mig disfressats en clau religiosa. Anna Molinet @Annafase_