Un dels punts forts de Les lloronas, una situació farsesca de 15 minuts, són els seus personatges estripats. Tot i que es tracta obertament un tema tant tabú com és la mort, les tres actrius aconsegueixen que el públic no pari de riure amb les seves històries, les seves ganyotes i els seus plors. Una dama negra o madame a mode d’amantis religiosa fa un càsting a dues candidates: L’Àgata que és perfeccionista, correcta, aplicada, de bona família; i la Muriel, de Santa Coloma de Gramenet, irreverent, gamberra però innocent. La mestra de cerimònies guia a les aspirants en el procés de selecció, tot parafrasejant un manual que explica al peu de la lletra l’art de la condolència. L’actriu utilitza la seva corporalitat per enriquir el personatge donant-li els matisos i l’estatus que necessita, dominant els altres dos personatges.

Les Lloronas, o més comunment conegudes com plañideras, són aquelles persones, especialment dones, que vesteixen de negre i es troben als enterraments plorant desconsoladament per la persona que ja descansa en pau. Són familiars? Amigues? Amants? No. Són les especialistes en el plor i el condol que, vista la precarietat del mercat laboral, es rescaten oficis tan antics i inversemblants com aquest.

A tot això se li sumen moments musicals a cappella molt ben executats i un rerefons de crítica social. L’obra escrita i dirigida per Jaume Viñas i està protagonitzada per tres joves actrius, Anna Castells, Iona Balcells i Neus Gispert. Les lloronas és un espectacle de microteatre que escapa de les sales de teatre convencionals i s’adequa a petits espais com llibreries, bars o gimnasos. El petit format garanteix una proximitat física absoluta i obliga a què la peça s’adeqüi a l’espai cada vegada i a un públic probablement molt més ampli. Les Lloronas guanyen el repte de fer plorar de riure.

Adriana G. Andreo