Pares normals
Teatre Poliorama

Entendre que els teus pares son persones a banda de pares i acceptar que amb tu ho han fet el millor que sabien o podien és, potser, un dels aprenentatges més complicats i durs de la nostra vida. I és precisament d’això del que parla Pares Normals, un musical d’Els Amics de les Arts i Marc Artigau.

La història ens la narra l’Aran (Enric Cambray), un noi d’uns trenta anys, que torna a Barcelona per explicar als seus pares (Annabel Totusaus i Albert Pérez) que es casa amb la seva parella, la Nora (Lucía Torres), amb la que viu i treballa a Chicago. Aquest viatge llampec coincideix amb el vint-i-cinquè aniversari de ‘El Moixiganga’, el karaoke del seus pares. Però un accident absurd ho capgira tot i farà que l’Aran s’hagi de replantejar tota la seva existència i aprendre algunes lliçons importants sobre la vida, l’amor i l’amistat.

Amb un repartiment en estat de gràcia i unes estel·lars Annabel Totusaus i Júlia Bonjoch, “Pares Normals” ens transporta fins a Nova Zelanda, ens fa viatjar en el temps i ens parla de les relacions entre pares i fills d’una manera divertida, senzilla però molt efectiva. No obstant, sobretot a l’inici de l’espectacle, costa connectar amb la història perquè encara estàs ubicant els personatges i passen moltes coses de cop. Durant la resta de la funció també hi ha moments on no queda clar quina història ens volen explicar. Tot i això, “Pares Normals” aguanta el ritme i ofereix un bon espectacle, solvent i entretingut.

La combinació d’escenografia minimalista i projeccions funciona per donar dinamisme a l’espectacle i per passar per molts escenaris diferents en un breu espai de temps. Això, per suposat, seria impensable sense la gran feina de tot l’equip, però en especial de Víctor G. Casademunt, Bernat Cot, Anna Herebia i Lucía Torres, que brillen en tots els diferents personatges que han de representar en cada escena, dotant-los de personalitats molt ben definides i aportant la comicitat justa i necessària en moments clau.

A mesura que l’Aran descobreix qui son els seus pares com a persones adultes i no com els seus progenitors, ell també comença a plantejar-se què vol realment de la seva vida i amb qui la vol compartir. Un dels aspectes més interessants d’aquest musical és que aquest viatge de l’Aran també el comparteix l’audiència, ja que la majoria de números de “Pares Normals” – com passa amb totes les cançons d’Els Amics de les Arts – dibuixen escenes i situacions quotidianes que tothom hem viscut en algun moment, i que et fan entendre la complexitat de la paternitat i arribar comprendre una mica millor als teus propis pares.

És d’agraïr veure un musical de creació, amb música i guió original, que parla d’un tema universal però molt proper, i que et fa riure, plorar, cantar i ballar i, segurament, convèncer als espectadors més escèptics amb els karaokes, de fer-hi una visita ocasional.

“Pares normals” està dirigida per Sergi Belbel, escrita per Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta, amb la direcció musical a càrrec d’Els Amics de les Arts i Joan Martorell, la coreografia dirigida per la Marta Tomasa, Disseny d’escenografia per Enric Planas, Il·luminació Kiko Planas, Disseny de vestuari Marc Udina, i Disseny de caracterització Helena Fenoy i Marta Ferrer.

El repartiment està format per Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, i Víctor Gómez.

“Pares Normals” es representa al Teatre Poliorama fins el 26 de febrer.

Elena Alcalde
@felizmentelena