In Memoriam
Teatre Lliure, 9 de juny de 2018

Avui comença la selectivitat i els nervis dels estudiants de 17 anys (alguns 18 acabats d’estrenar) estan a flor de pell. Fa tot just 80 anys (el 1938) els nois de 17 anys no estaven mossegant-se les ungles, retenint les últimes dades; fa 80 anys adolescents que no eren ni majors d’edat, van ser cridats per formar part de la Lleva del Biberó, per preparar-se per una guerra que els anava gran. Al juliol els nostres adolescents ja estaran a la platja, celebrant la llibertat i tenint el que probablement molts consideren el millor estiu de les seves vides; en canvi al juliol del 1938 aquells adolescents serien portats al front, a l’Ebre, enviats directament a la mort, a una massacre.

La seva història és coneguda, jo als meus apunts d’història de batxillerat tinc escrita la seva existència breument, però no l’hem viscuda. La història l’hem escoltada però no n’hi ha prou, s’ha d’entendre, vibrar, sentir, plorar i recordar. I això és el que busca fer la Kompanyia amb l’obra “In Memoriam”, estrenada l’any passat al Teatre Lliure i rescatada aquest any. Els nois ens expliquen el relat en primera persona de persones a qui han entrevistat, o relats que han anat reconstruint, mentre reconeixen plenament que tot i no haver-ho viscut en primer pla el que ells volen és ser-ne portadors. Per altra banda trobem un escenari auster i fred, projeccions històriques (i sobretítols els dissabtes cap als quals és impossible evitar que se’ns desviï la mirada), música en directe vibrant i vestuari dels soldats de l’època, que ajudaran al relat sense fer-nos perdre la importància de les paraules.

És necessari que les escoles, les família, hi portin als joves. És impensable que aquesta part de la història no sigui obligatòria, que només aquells que facin batxillerat l’estudiaran. Bull la sang pensar en aquesta ferida que no ha arribat mai a cicatritzar perquè no està ni desinfectada. I és per això que és obligatori aquest In memoriam de La Lleva del Biberó.

Cèlia Ventura
@soctastaolletes