iMe
Festival RBLS, Centre Cívic Can Felipa, 18 de novembre de 2017

Fa mig any, concretament el 3 de maig de 2017, el WhatsApp va morir. Celebrarem cada any aquesta data amb el cor trencat i els pèls de gallina. Per unes hores el món es va aturar. El pànic es va estendre. Com diré a la família que se m’ha escapat el bus i hauré d’agafar el que passa al cap de sis minuts, com explicaré a la meva parella que m’acabo de menjar una croqueta i era bona, com comentarem els deures i el partit del Barça…? Estàvem a punt de posar-nos a cremar contenidors i començar una tercera guerra mundial quan, de sobte, el mòbil va vibrar. El WhatsApp havia tornat d’entre els morts i la pau es va restablir. En aquell moment una gran part de nosaltres es va adonar de la gran dependència que tenim a les xarxes socials. Avui en dia els nens ja no s’avorreixen, tenen l’iPad, els adults ni quan estan a casa paren de fer feina, sempre connectats, els adolescents lliguen i tallen les relacions per WhatsApp, amb emoticones tot és més fàcil. Per comentar el tema de com la tecnologia ha canviat les nostres vides, quin paper tenen i on podem arribar, una sobretaula no és suficient. És un tema que porta cua. I justament d’això i molt més vam poder parlar al col·loqui que vam fer l’Anna Molinet i jo al festival RBLS. Per què? Perquè vam veure una obra que ens va fer despertar el debat dins nostre.

iMe, a dins hi ha el que actualment coneixem com WhatsApp, Facebook, Twitter, Instagram, GoogleMaps, Tinder, Youtube, Deliveroo i totes les aplicacions que puguis pensar. És un sistema personalitzat i omnipresent; com diu el seu lema, iMe, everything, everywhere, forever. Sona bé, oi? Sona bé fins que, de sobte, l’aplicació cau. Si quan només Whatsapp es va espatllar semblava que tot hagués acabat… Imagineu! D’una manera divertida però no per això senzilla ni superficial, la companyia Dara ens presenta aquesta situació. La vida és més fàcil quan els quatre protagonistes tenen la pantalla al davant, aquest mur (de publicacions) per defensar-se i protegir-se del món exterior. Però és quan cau que, de sobte, per aconseguir allò que volen han d’establir contacte visual, dirigir la paraula a la gent directament, anar a llocs sense mapa…  A tots nosaltres ens toca de prop el tema de la tecnologia així que l’escriptor i director (Roc Esquius) utilitza una eina molt adient. Per poder aconseguir que el públic rigui amb llibertat, sense sentir-se massa identificats i, per tant, criticats, dóna certa distància posant damunt l’escenari uns personatges estereotipats.

Tot i utilitzar aquests personatges que aporten un humor molt viu, l’obra té un rerefons que cal destacar ja que ens toca molt de prop. Ens ho diuen mentre nosaltres tenim un somriure d’orella a orella però quan realment cala, ben endins, ens adonem que allò és més real, més proper, i més seriós, del que sembla. A “iMe” no només es parla de les tecnologies sinó de l’home, del nostre cantó més fosc que intentem amagar amb una camisa i corbata, d’aquest cantó més animal i egocèntric. I ja que estem aprofita per parlar també de l’estructura de la societat, de la fundació d’aquesta i per fer-nos reflexionar sobre temes que sempre hem donat per establerts.

“iMe” no només és recomanable per un públic jove (tot i que cal dir que feia goig veure als joves del festival RBLS riure, connectar i interessar-se tant per la història) sinó per tothom. Tot i que el gran tòpic sigui l’adolescent addicte al mòbil, les queixes dels fills que diuen que els seus pares estan enganxats a la pantalleta van augmentant. Així que ja sabeu, el primer pas és acceptar-ho.

Cèlia Ventura
@soctastalletes