Don Joan
Teatre Goya, 28 de setembre de 2017
Don Joan, és un personatge mundialment conegut. És el que avui consideraríem un fuckboy, un home que sedueix les dones sense intenció d’establir una relació amb elles. Aquest tipus de persona sembla molt criticat a la societat però també té certa etiqueta de cool. Un exemple en seria el Barney de la famosa sèrie de How I Met Your Mother, un personatge que es passa els episodis explicant les seves tàctiques, les seves mentides, per enganyar les dones i aconseguir passar la nit amb elles per després no tornar-hi a parlar. Sens dubte un personatge que en un primer moment aplaudeixes i amb el que rius fins que t’hi pares a pensar i aleshores t’escandalitzes. Això és Don Joan. Un personatge que tant bon punt apareix fent equilibris damunt d’un sofà li agafes certa estima i li rius les bromes però a mesura que passen les escenes li vas agafant certa tírria i al segon acte vas un pas més enllà i directament li desitges la mort.
Aquesta és l’adaptació que s’està fent al Teatre Goya; actualitzada però amb un protagonista atemporal portat a l’escenari pel gran Julio Manrique. Tant aquest com el seu fidel contrariat acompanyant Sganarelle (Manel Sans), les dones seduides i els altres actors feien una molt bona feina tot i que semblava que encara ho podien fer millor. Potser podria ser perquè vaig anar-hi a inici de setmana però em va faltar que brillesin una mica més. Tota l’obra transcorre dins de l’hotel de bona qualitat en el que s’allotja el mateix Don Joan. Tant l’escenografia com la il·luminació estan molt actualitzades, sobretot en el segon acte que és quan entrem quasi quasi al mateix infern. La il·luminació posa els pèls de punta així com els “efectes especials” tot i que en alguns moments semblava que ambdós no anessin compassats amb els moviments dels personatges i el focus tremolava excessivament. Tot i això tots estan molt ben trobats perquè ben bé l’última mitja hora de l’obra te la passis arrapat al seient. Abans d’acabar cal destacar que la música era molt encertada culminant amb un “my way” que ja ho diu tot.
Cèlia Ventura
@soctastaolletes
