Don Joan

Don Joan Teatre Goya, 28 de setembre de 2017 Don Joan, és un personatge mundialment conegut. És el que avui consideraríem un fuckboy, un home que sedueix les dones sense intenció d’establir una relació amb elles. Aquest tipus de persona sembla molt criticat a la societat però també té certa etiqueta de cool. Un exemple en seria el Barney de la famosa sèrie de How I Met Your Mother, un personatge que es passa els episodis explicant les seves tàctiques, les seves mentides, per enganyar les dones i aconseguir passar la nit amb elles per després no tornar-hi a parlar. Sens dubte un personatge que en un primer moment aplaudeixes i amb el que rius fins que t’hi pares a pensar i aleshores t’escandalitzes. Això és Don Joan. Un personatge que tant bon punt apareix fent equilibris damunt d’un sofà li agafes certa estima i li rius les bromes però a mesura que passen les escenes li vas agafant certa tírria i al segon acte vas un pas més enllà i directament li desitges la mort. Aquesta és l’adaptació que s’està fent al Teatre Goya; actualitzada però amb un protagonista atemporal portat a l’escenari pel gran Julio Manrique. Tant aquest com el seu fidel contrariat acompanyant Sganarelle (Manel Sans), les dones seduides i els altres actors feien una molt bona feina tot i que semblava que encara ho podien fer millor. Potser podria ser perquè vaig anar-hi a inici de setmana però em va faltar que brillesin una mica més. Tota l’obra transcorre dins de l’hotel de bona qualitat en el que s’allotja el mateix Don Joan. Tant l’escenografia com la il·luminació estan molt actualitzades, sobretot en el segon acte que és quan entrem quasi quasi al mateix infern. La il·luminació posa els pèls de punta així com els “efectes especials” tot i que en alguns moments semblava que ambdós no anessin compassats amb els moviments dels personatges i el focus tremolava excessivament. Tot i això tots estan molt ben trobats perquè ben bé l’última mitja hora de l’obra te la passis arrapat al seient. Abans d’acabar cal destacar que la música era molt encertada culminant amb un “my way” que ja ho diu tot. Cèlia Ventura @soctastaolletes

Don Joan Teatre Goya, 15 d'octubre de 2017 Amb un repartiment com el de Don Joan, les expectatives són altes. Sobretot sabent que és una reposició, una de les moltes que trobem aquesta temporada. Moltes obres estrenades la temporada passada tornen a repetir en la cartellera barcelonina aquest nou curs, però no tinc molt clar si la causa és per la qualitat de l’espectacle o únicament una qüestió d’estratègia de vendes donada la popularitat dels actors. De totes maneres, tots i cadascun dels actors de "Don Joan", producció de La Brutal, dirigida per David Selvas, fereixen amb la seva veritat i la seva implicació a escena. L’escenografia recrea del bar d’un hotel de 4 o 5 estrelles, que a mesura va avançant la trama, es va transformant en un espai metafòric i oníric, convertint la peça en una proposta naturalista que a poc a poc evoluciona a una de més simbòlica. Els elements tècnics de llum i so són perfectament triats, executats i sincronitzats amb els actors. Julio Manrique encapçala el repartiment amb un Don Joan modern que no mostra cap tipus de remordiment per la seva vida basada en la hipocresia i la manipulació, en favor del seu ego, de les dones que l’envolten. Manel Sans dóna de manera esplèndida el toc d’humor amb el personatge del servent que no està d’acord amb la manera de fer del seu amo, però no té cap altre remei que seguir-lo sense esperança de fer-lo entrar en raó. Destaca la manera de tractar els personatges femenins en aquesta proposta. Les dones que cauen en l’engany del protagonista estan lluny de ser noietes innocents i influenciables, sinó que Donya Elvira (Sandra Monclús), Maturina (Anna Azcona) i Carlota (Nausicaa Bonnín), són dones fortes i serenes que, per altra banda, sucumbeixen davant l’atractiu, la passió i els seus instints més animals, en el bon sentit de l’expressió. Les tres actrius brillen per la seva naturalitat i comoditat a dalt l’escenari, tot i que de manera fugaç, ja que cal apuntar que Manrique acapara el pes escènic mentre els altres actuen com a petits satèl·lits al seu voltant. Al sortir del teatre, tinc la sensació que missatge d’aquesta proposta és una mica borrós. He vist molts símbols, moltes referències, imatges, metàfores i recursos tècnics que m’han saturat, i no he pogut acabar d’entendre què m’estaven intentant transmetre. Però un cop païts tots aquests estímuls, el missatge em queda clar: les persones influents i que triomfen en la nostra societat actual, viuen a base de falses promeses, hipocresia i dobles intencions. A aquestes persones, com a Don Joan, els acaba arribant el moment de pagar per tot aquest llibertinatge ètic, però en comptes de deixar aquesta responsabilitat en mans de Déu, com passa en la ficció del relat, hem de trobar la manera de ser nosaltres els que posem fi a aquestes manipulacions. Sílvia Mercè i Sonet.