Entre jazmines y rosas.
Borratxera sensorial hipnòtica
Àtic 22-Tantarantana, 6 d’octubre de 2016
Entre jazmines y rosas ens situa en “terra de tot” i ens endinsa a una borratxera sensorial hipnòtica, poètica i delicada que s’intueix tan sols pujar les escales de l’Àtic 22 i arribar al que d’alguna manera pot remetre a un estudi d’artista. Se’ns convida a notar varies textures, profunditats i gruixos de la “pell de gallina”. Varis recorreguts, sentits i trajectes de l’emoció. Vibració i sensació final ens queden tatuades en algun racó del mes nostre.
Un contrast de llengües i accents dels actors, una literal dansa de colors en un mural pictòric que es va creant dins la peça i va cobrant vida in situ. David Pozón inventa i reinventa el mural, que tot i les diferències ens pot remetre a la simultaneïtat artística dels concerts de Muchacito Bombo Infierno. Pozón utilitza el fluir de la música, les creacions sonores de Llorenç Peris, el particular flamenc autodidacta, multi disciplinar i influenciat per músiques del món de Diego Paqué a la guitarra, a la veu i a la interpretació i el fluir la paraula escrita també de Paqué, però en aquest cas de Leonor, per moure la pintura i els collages. Una peça que s’estremeix sobretot amb els aguts del cantant, així com ho fa la sala, no del tot amortitzada en quant a quantitat de públic. Una miscel·lània infinita però alhora intuïtiva i ben escoltada per part dels autors que juguen a fons amb cada una de les peces del taulell de joc que t’impliquen però no t’incomoden perquè et travessen amb la més delicada meticulositat de cuidar al detall i d’entregar-se d’una manera ben enfocada.
Les projeccions damunt les parets a càrrec de Laia Casas, són pràcticament l’únic mitjà d’il·luminació. Aquesta il·luminació tendeix cap a la fredor i el surrealisme, “l’allò oníric” i ens recorda a Bergman però contrasta amb la calidesa de la proximitat de l’espectador i els cossos dels artistes (damunt els quals sovint es projecta). Artistes vestits de blanc que alhora reforcen certa distància però perquè no, també innocència. I és que la peça no deixa de ser un trànsit de contrasts que des de la corporeïtat adulta se’ns remet directament a la infància i a la tendresa.
Tant interessant resulta mirar als que executen les accions (una dansa re- interpretable de personatges) com la reacció dels espectadors, perquè inevitablement per l’energia que es crea, tot es converteix en escenari. Interessants les cares dels que es permeten, o no, deixar-se tocar per allò que en certa manera a un primer cop d’ull, no se’ns permet veure.
La discografia de Paqué consta de 5 discs: Merguizo (2003), Un botón de cada color (2005), Sencillo (2008), María (2012) i Con fibra y tacón (2016). Dins la seva gira, podrem gaudir de nou de la seva presència amb l’espectacle ASOLASMERGUIZA presentat recentment a Madrid i que ara s’ estrena a Barcelona. Es programa a l’ Àtic 22 del Tantarantana els diumenges 14 y 28 de maig a les 12:30h, juntament amb altres espectacles per la ciutat i pel territori.
Mar Soler
