iMe
CC Can Felipa, Festival RBLS, 18 de novembre 2017

Porten uns anys voltant i, tot i que n’havia sentit a parlar força bé, mai havia tingut la iniciativa d’anar a veure un espectacle seu. Això ha canviat gràcies al Festival RBLS, a través del qual he descobert la Companyia Dara i ha resultat ser una molt grata sorpresa a l’alçada de les expectatives. Anem a pams. RBLS és un festival de teatre adreçat a joves, per a més joves que jo, als que anomeno adolescents. Actualment una de les problemàtiques amb les que lluita el teatre en concret, l’art en general, és l’actualització del format i/o de la visió que se’n té per a poder arribar a un públic més jove, per tal de renovar l’energia i donar el relleu generacional que resulta natural en altres aspectes, però que en aquest cas està costant. Recordo que alguna cosa per l’estil va comentar l’Elisa Díez a la postfunció de “Los Bancos Regalan…” on, si no m’equivoco, va esmentar un tap, per dir-ho d’alguna manera, posat per les generacions anteriors a nosaltres, que no ens permet del tot agafar les regnes de l’escena cultural.

Així doncs, la primera edició d’aquest festival que aposta no només per propostes destinades a joves, sinó evidentment, també creades per joves, acollia el passat dissabte al teatre del Centre Cívic Can Felipa la producció iMe de la Companyia Dara. He de reconèixer que els cinc/deu primers minuts vaig pensar que es tractava d’una altra típica crítica a l’abús de la tecnologia, la obsessió per la popularitat a les xarxes socials i la paradoxa de l’aïllament social que n’esdevé. Però a banda d’això, també hi havia un alt contingut d’aspectes antropològics, filosòfics i psicològics que es plantejaven, no explícitament (sinó hagués estat una classe, en comptes d’un espectacle) sinó a mode de vivència, a través de la interpretació dels actors.

Els elements tècnics d’aquesta peça eren un cinquè personatge a escena, perfectament encaixat amb la resta d’actrius i actors, que dins uns personatges un pèl exagerats, aconseguien transmetre veritat en les seves emocions generant empatia, rialles i més d’un “ooooh” espontani des del públic. L’estètica minimalista i amb un toc que podria suggerir una societat futurista estava també curosament dissenyada, amb només tres elements funcionals a escena mentre la resta de l’escenografia estava creada a través de la corporalitat dels actors.

Una distòpia futurista relacionada amb el mal ús de les noves tecnologies és un tema recurrent, amb Black Mirror com el referent més popular a dia d’avui. Tal com fan a la sèrie anglesa, Dara ens mostra un possible escenari on ens pot portar l’evolució de l’univers digital on hi guanyem algunes coses, però en perdem d’altres pel camí que passen desapercebudes fins que ja és massa tard. D’altra banda, la possibilitat de polsar el botó de reset (sí, aquell botó que necessites una agulla o un llapis de mina per a poder-hi arribar) és un nou plantejament que posa sobre la taula molts dubtes i dilemes amb tantes possibilitats, que tot i estudiant els origens històrics de la humanitat i antecedents equivalents a la creació de noves societats, resulten efectivament impredictibles.

Sílvia Mercè i Sonet
@pinyasonet