If (L’últim desig)
Sala Atrium, 15 de febrer de 2018
La companyia de Vero Cendoya ens ofereix If (L’últim desig) un espectacle de creació col·lectiva a partir d’un text de Natza Farré fet per les mateixes intèrprets: Alba Florejachs, Gloria Sirvent i Vero Cendoya que també n’és la directora. Vero Cendoya no és només ballarina, coreògrafa i dibuixant sinó que també dirigeix i interpreta. Aquesta artista polifacètica ens obsequia amb una peça punyent sobre tres germanes reunides davant d’una mare que no les va tractar a totes igual, o això és el que elles van percebre, però sens dubte va fer tot el que va poder. Abracen ben bé dues generacions de dones educades sota uns paràmetres que dia rere dia es debiliten. Elles mateixes, amb les seves vides, en són testimoni.
És un espectacle de dansa-teatre, tot i que hi ha més teatre que dansa, on gaudirem de petites coreografies molt ben enllaçades amb la trama i que ens ajuden a recrear encara més el que s’està dient. Són tres germanes que s’expressen entre elles tant en català com en castellà, cosa que a l’inici em va grinyolar una mica però que poc a poc és un fet que es va naturalitzant fins que ja ni m’hi vaig fixar.
L’escenografia ens mostra un càmping tronat amb una tenda de campanya vermella, el terra de gespa i no hi falta la típica taula de càmping amb les seves respectives cadires. Al fons una antiga tanca i a la paret un rètol on hi diu Basura. De seguida em vénen al cap les espectatives que tenim dipositades en la nostra persona i com aquestes, a mesura que passa el temps, se suavitzen. If (L’últim desig) ens parla de la imatge que veiem quan ens posem davant el mirall dels nostres desitjos vitals; fins a quin punt estem en el camí de fer realitat els nostres somnis? O ens dediquem a mirar-los des de baix a través del sostre de vidre que ens hem construït per justificar que no els podem abastar? Els hem escollit lliurament? o són somnis d’un temps i d’un lloc determinats?
Tres germanes que faran revisió de la seva infància i es diran les veritats a la cara, al més pur estil de germanes, amb tocs d’humor àcid i molta complicitat. Aquesta obra és un crit a la vida, a no deixar passar el temps esperant l’arribada d’estels fugaços i a prendre consciència que els estels som nosaltres i, tal com diu una de les germanes, l’únic és que ho hem oblidat. Un treball fet des de la veritat per posar-nos en evidència que, al cap i a la fi, la vida és el que tenim ara i aquí. La nostra infància no va estar malament, oi? No.
Joana Cortils
