If (L’últim desig)
Sala Atrium, 7 de febrer de 2018
L’últim desig són tres germanes que es retroben al càmping de la seva infantesa per enterrar-hi la seva mare, tal com ella havia desitjat. Ja adultes, cap d’elles ha complert les seves expectatives de vida, més aviat estan envoltades d’una mediocre normalitat. Seguint aquesta premissa, la Vero, la Gloria i l’Alba passen els dies de nou al càmping que les ha vist créixer envoltades d’aquest amor i odi tan típic de germanes.
La Sala Atrium és un espai recollit, de testimoniatge, que acompanya de forma digna una composició plena, que fins i tot podria arribar a necessitar més espai. Així i tot, la sensació de parcel·la, de falta de visió en perspectiva, acompanya les tres germanes ofegades en les seves vides que semblen divertides per tanta naturalitat. L’espai, ple d’objectes, és més aviat realista. No busca el símbol tot i que els colors prenen un protagonisme fins a cert punt místic, que acompanya l’ànima supersticiosa que converteix les noies en figures entranyables.
La feina de guió és molt interessant, perquè prioritza la naturalitat, l’espontaneïtat, per generar una fotografia quotidiana, de presència singular. En un inici, IF recorda a Màfia, germanes que s’enfronten a la mort des d’un treball de comèdia i multidisciplinari. De seguida però, es desmarca la bèstia catalana, per ser tan present i tan propera. L’espectacle mostra tres actrius molt ben congeniades i sense por dels tabús. Parla de resignació amb el futur, del passat i dels lligams inestroncables en un present fugaç, combinat amb la màgia de les arts escèniques i la seva transcendència en el temps.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
