Mostra Igualada, el ‘place to be’ pels infants i els joves

Crònica a quatre mans, per una adulta i una nena

Una cosa que passa quan els i les periodistes parlem d’espectacles familiars és que sovint ho fem des dels ulls de l’adult i oblidem (de manera inevitable, esclar) aquella mirada fresca i innocent de la canalla. Aquesta crònica a quatre mans de Mostra Igualada té per objectiu revertir aquesta tendència natural i donar veu als infants per boca de la meva filla Júlia, de 7 anys, que em va acompanyar en aquest cap de setmana igualadí i amb la que vaig veure 10 espectacles, entre carrer i sala. 

A la Marga Socias, per exemple, ja la coneixem. Fins i tot ens saluda, perquè en som fans i l’hem vista unes quantes vegades. Com recordem la fantàstica i participativa ‘La Biblioteca de la curiositat infinita’ al Teatre Nacional! Dissabte ens vam posar en marxa amb ella, i la seva ‘La idea brillant (que al principi no ho era)‘ una faula sobre el valor de les idees i del pensament propi. Èxit entre els més petits, èxit també a la nostra família, evidentment. Team Socias, sempre! Tot sortint a la plaça Cal Font ens endinsem a la petita caravana del Pau Segalés per veure ‘Maginàrium’ un espectacle de màgia de prop. Tan a prop, tan a prop que la fa dins les nostres mans, amb conillets de goma que es multipliquen, pilotes que desapareixen i trucs totalment increïbles a un pam del nostre nas. Què n’ha dit la Júlia? Súper xulo!

Comencem, però, pel principi. Un any més, Mostra Igualada s’ha convertit en la gran cita de teatre infantil i juvenil, amb més de 17.000 espectadors i un miler de professionals acreditats que han omplert teatres, sales, places i carrers de la capital de l’Anoia. Ambient festiu i entusiasme entre públic, programadors i artistes que demostren el moment ple d’ebullició que viu el sector. La mida de la ciutat i la proximitat dels espais d’exhibició ajuden a crear aquest clima genuí, a compartir espais amb altres famílies, periodistes i programadores, un vermut a la Llotja seguit d’un espectacle a la plaça, tots amb el cul a terra o en la foscor de la butaca, adults i canalla al mateix nivell. 

El nostre periple escènic va iniciar-se divendres amb dos espectacles de carrer. Amb ‘Gota‘ quedem al·lucinades amb la proposta de Txema Muñoz, un espectacle a mig camí entre el circ, la màgia i el clown en que l’artista fa aparèixer als nostres nassos culleres de metall que li vessen per les butxaques, tasses, galledes i enganys teatrals. La Júlia intenta caçar els trucs sense èxit mentre riu amb la coreografia màgica de Muñoz. En sortir, passejant per Igualada trobem la Cris Clown (àlter ego de la pallassa Cristina Solé) penjada d’un cable que creua el carrer de punta a punta, a uns 5 metres d’alçada. La Júlia queda impressionada i, de fet, m’ho recorda cada vegada que passem per aquell carrer durant la Mostra, però més enllà del factor sorpresa no acabem d’entrar en la proposta d”U.F.A.’ potser fruit de la timidesa per interaccionar amb la pallassa voladora.

Corrent cap al Teatre Municipal Ateneu per veure ‘Navaja‘, espectacle amb què la companyia laSADCUM va guanyar el Premi Dansacat a Millor Espectacle l’any 2024. Tot i que faltava cohesió als unísons i caldria polir alguna de les parts, vam gaudir amb la peça, sobretot (quina meravella d’arxiu!) amb el vídeo que mostra una batalla coreogràfica i colorista de dos grups de ballarines. Per acabar el dia, ‘Nozing‘, el quart espectacle de la companyia Ual·la!, una proposta de cançons amb temàtiques quotidianes lligades amb un argument senzill però sòlid. Diu la Júlia, la nostra petita crítica teatral, que va ser el seu espectacle preferit del dia i això que, a les 21.00h de la nit, era dels pocs infants que aguanten a la platea de L’Escorxador. N’hi ha que tenen corda per a dues Mostres d’Igualada seguides!

Dissabte, ens vam llevar amb ganes de més teca. Corrents cap a la plaça de l’Ajuntament, després de veure la nostra ídol Marga Socias, vam topar amb els Panorama Kino Theatre, que van muntar un sarau increïble, ciutadans amb barretes de festa i collarets hawaians, gent amunt i avall en una mena de lip-dub gegantí que recrea un rodatge de cinema on el director, megàfon en mà, ens va dirigint. Sortim d’aquest Hollywood igualadí per anar al pati del Museu de la Pell on la Companyia de Circ “eia” ens convida a col·laborar en el seu espectacle. Petits i grans mouen pedres i tamborets de fusta, acompanyen els artistes en els seus equilibris impossibles i participen de la funció. Quan els artistes i el públic es barregen sorgeixen coses màgiques i divertides i ‘La pedra de fusta‘ n’és un gran exemple.

Cerveseta i vermut amb els companys crítics a la Llotja (refresc per a la petita, esclar!) per repassar què hem vist, xafardejar una mica i compartir impressions. Com sempre, aquesta Llotja és l’epicentre real de la Mostra, el lloc on es tanquen bolos i s’estableixen col·laboracions, es contracten actuacions, s’aprèn els uns dels altres i es pot participar en algun dels workshops i trobades que s’hi organitzen amb gent com la imprescindible gestora cultural Margarida Troguet. Impossible fer una crònica de Mostra Igualada i no parlar de la seva petjada en el món de les arts escèniques.

Després de dinar, de nou a L’Escorxador amb la bonica història del Pablo, un infant que ha perdut la capacitat de plorar. La companyia Zero en conducta demostra a ‘La tempesta’ que els titelles són un format a reivindicar, que poden ser totalment moderns i amb els seus moviments coreogràfics porten el format a un altre nivell ple d’emoció. A algun crític se li va escapar la llagrimeta amb aquest espectacle! 

Acabem la Mostra tot menjant un gelat de camí al Centre Cívic Nord per veure ‘Paisatges. ESTUDI #2’ una d’aquestes obres de dansa que demostren, com dèiem al principi d’aquesta crònica, que no sempre podem jutjar els espectacles familiars amb ulls d’adult. Si a mi la peça de CreaMoviment em va semblar un pèl repetitiva i massa senzilla per l’edat recomanada (+6 anys segons el programa) la Júlia va gaudir entusiasmada participant de la proposta, ballant i creant formes geomètriques amb les cintes amb les que jugaven les ballarines. L’important sempre és que ella s’ho passi bé, que flipi amb les propostes, que trenqui les fronteres del teatre més convencional i que en vulgui més. 

Vam arribar a Igualada divendres al migdia. Les nostres responsabilitats escolars i laborals no ens van permetre ser-hi abans i ens vam perdre espectacles amb bones crítiques com ‘Copiar‘ d’Animal Religion, ‘Petit break’ dels Brodas Bros, ‘Boja‘ de Mariona Esplugues i les magnífiques ‘L’anorak‘, ‘Thauma‘ i ‘Tumbalafusta‘, que ja havíem vist al Teatre Lliure i de les que havíem sortit entusiasmades. Afortunats els que ho han vist tot!

La Mostra m’ensenya que és a la meva mà (a la de tots els pares, mares, avis, àvies, tietes i vincles diversos dels infants) posar les arts escèniques a l’abast de totes les Júlies, acompanyar-les per tot arreu, ajudar-les a triar i a comprendre amb l’únic objectiu que, com jo, gaudeixin de les arts escèniques fins al moll de l’ós. Feina feta, enguany, i fins l’any que ve!