Ual·la pràctica un exercici bastant insòlit. Per una banda, apareixen com una mena de còmics a mig vestir i amb un pentinat aparentment desmanegat. Per una altra, executen una partitura vocal endiablada que afinen. Sense més suport que la percussió a una taula microfonada o repicant ritmes amb mans i peus sobre el seu cos, aquesta parella trasllada el públic a situacions d’antiherois del dia a dia. Derrotes constants, perplexitats conegudes, situacions de desavantatge que procuren salvar sense perdre la compostura, procurant mantenir aquella comicitat de la dignitat sabent que el vestuari delata el to de comèdia.

Les cançons triades i sobretot les adaptacions tenen un notable llistó d’humor blanc. Als anys 90, va emergir el cor Follim follam que, sota una aparença de cor celestial, cantava les barbaritats més desproporcionades ferint als tòpics de la sexualitat (el nom del grup era prou explícit). Pau Roca va fer una primera comèdia d’intriga i sexe quasi adolescent amb el que es convertiria posteriorment la productora Sixto Paz. Ara, Ual·la, evoca aquesta coral provocativa des de l’humor més ingenu. I també funciona. Ells s’ho passen bé interpretant una complicada partitura carregada de semifuses en què cal col·locar una síl·laba per executar el text carregat d’imatges i adjectius, de cites a part, de bromes d’aire de figuereta baixant de la construcció castellera. Com si fos una font de Montjuïc saben conciliar refilet amb patacada.

La peça només persegueix divertir. I ho aconsegueixen per a tots els públics (tot i que pugui semblar que només funciona per a públic adult). Ho ensenyen en escriure les raons argumentals del muntatge en una pissarra. Efectivament, la profunditat dramatúrgica és plana i dura com una pissarra de pedra. La gràcia és que, lluny d’avergonyir-se i buscar justificacions ampul·loses, ho planten al bell mig de l’escenari i tothom ho celebra.

Segurament, Nozing és un dels encerts més inesperats del cartell de la Mostra d’Igualada. Insòlit però cert. Nozing, no-think. No pensis i canta! Aquest és el lema de la cançó de l’absurd, el nihlisme (Nozing = nothing= res) més despreocupat de tots.