La Mostra és un bon aparador per aquelles companyies que fusionen teatre i música i tenen un impacte en els més petits. Uns aposten a vegades més per la performance, altres per la cançó. El Ual·la, és a dir Alba Rubio y Modesto Lai, fan les dues coses i ho fan amb enginy, gràcia i una poètica pròpia. Nozing és un espectacle contenidor de totes les seves virtuts i tot i que se li podria criticar una falta de dramatúrgia, un fil, un missatge més concret, ells precisament fan d’aquesta mancança el seu punt original (de fet, se n’enriuen al final de l’espectacle). 

Ja marquen l’estil i la intenció sarcàstica quan comencen reclamant silenci amb una cançó que busca el doble sentit amb la seva tornada: “el silencio es lo que faltaba oir”. Amb aquesta ja comencen el seu espectacle de ritmes i percussions que acompanyen amb els seus cants polifònics. Dues veus pures i cristal·lines, de tonalitats líriques que juguen entre elles en tot moment. Loops, cops sil·làbics i també balades, composicions de musicals o ritmes funkies. Cada peça ve precedida d’una petita performance: tant pot ser un joc de mans imitant els animals o ballant entre elles, com un unboxing d’un paquet entregat per l’acomodadora. 

Però si un es deixa emportar pels ritmes i les veus dels dos intèrprets també ha de copsar les, a vegades, massa críptiques i rebuscades lletres. Aquí també marquen el seu propi estil, basculant entre la poesia que defensa els petits plaers de la vida com les olors de la fruita i les verdures o les lletres més directes on ironitzen sobre l’excés de comunicació que vivim i la falta d’espai interpersonal que disposem. Fins i tot s’atreveixen a implicar a algú del públic, integrant-lo en una de les seves cançons més celebrades.

Tanmateix, hi ha dos elements més vitals per donar ritme a un espectacle rodó: el disseny de llums i el de so. La feina de la il·luminadora Manoly Rubio amb la del mateix Modesto Lay com a sonidista és vital per donar la coherència rítmica del show de Ual·la. Flaixos, clarobscurs, fluorescents van al nervi dels cops que la microfonia instal·lada va captant, sigui en la taula o en el propi cos dels intèrprets. Mai un espectacle amb un nom tan, a priori, insuls, resulta tan complet, tant ple d’estímuls.