LA MOSTRA: REFLEXIONS MÉS ENLLÀ, FINS I TOT, DELS SENTITS

La Mostra, en tots els sentits, mostra i sorprèn.

Enguany la nova direcció artística, amb Joan Arqué al capdavant, ens ha proposat tenir els sentits ben desperts.

Però … Què li va dir a Joan Arqué l’anterior director Ramon Giné?

I què li va dir a en Ramon Giné, en Pep Farrés?

I què li va dir a en Pep Farrés, l’Òscar Rodríguez?

Els he preguntat i aquests són els consells que han rebut un d’altre, en fer el traspàs del càrrec.

Òscar Rodríguez a Pep Farrés: Tindràs feina a tenir tothom content.

Pep Farrés a Ramon Giné: La mostra té la necessitat de buscar més recursos econòmics per tal de donar-li la dimensió que mereixi. Jo he seguit una línia artística, però tu sent-te en total llibertat per fer el que vulguis fer. El primer any sempre és complicat. És difícil trobar l’equilibri entre el que a tu t’agrada, coses potser molt contemporànies, que venen de fora, amb altres que potser no t’agraden tant, però que el mercat també busca.

Ramon Giné a Joan Arqué: Creu en el que facis, escolta molt i lluita-ho molt. Tingués paciència. Sent-te lliure i d’entrada gaudeixi la mostra. El càrrec té data de caducitat i potser veus que no és tan fàcil modificar i canviar les coses. Cal situar la mostra a escala de mercat estratègic, on ha d’estar, que potser encara està en una barra inferior, i això exigeix intentar, en l’àmbit polític, moure els fills que s’han de moure. Però gaudeix, sobretot els dies que es fa la mostra.

I amb tot aquest reguitzell de consells i ànims que es transmeten de director en director, la Mostra 2026 va posar tots els sentits a escena i en l’organització.

Dijous 16 d’abril

Jo vaig veure 16 espectacles (més 8 que ja havia vist). L’experiència va començar per la pell. L’espectacle “Epidermis Circus” va servir per obrir una mostra, amb to per a adults.

La companyia canadenca SNAFU (Society of Unexpected Spectacles) es defineixen com a “creadores teatrals rebels, que s’acompanyen d’un equip excèntric”. Així són els seus espectacles “The Baby Tyler show” i “Epidermis Circus”. Rebels, excèntrics i epidèrmics.

Va ser divertit veure les dues propostes. La primera per a la mainada, en horari de tarda. La segona clarament pels adults, en horari de nit.

Totes dues prou gamberres, però la segona tan irreverent com esbojarrada.

Un bon inici de Mostra, amb una companyia que ja es veia que havia fet immersió lingüística i sociopolítica, i així aprofitar per fer gags i paraules locals, per ficar-se el públic a la butxaca. Entre els assistents la consellera de cultura, Sònia Hernández, que en el seu discurs advocava per “despertar la cultura a les noves generacions”, tant de bo! A les noves generacions, a les no tan noves, els progenitors, educadors, i també, als mitjans de comunicació. I no ho dic per dir, ho dic per què tant ella com tots nosaltres hem d’alçar la veu perquè no se’ns tracti com veritables ignorants. Volem cultura, en volem en profunditat i en diversitat.

Seguim amb la Mostra. La mostra dels sentits.

Una de freda i una de calenta. Com hi ha món que les temàtiques que he vist durant la mostra eren profundes i diverses.

“Bad Moon” de la Cia Migrants. Un bon cop de puny i empassar saliva, per tractar el tema del TOC i de la Salut mental. Per què cal no donar l’esquena a allò que passa al voltant nostre. Per què cal fer costat als qui pateixen, encara que només sigui escoltar, ser, estimar i compartir. I Hèctor Seoane ha escrit i interpretat un text colpidor i valent. Evidentment per a joves i adults. Que cal que vegi tothom, no només qui ho viu. Per què qui no ho pateix un dia pot ser a prop d’algú que li calgui comprensió, no estigmatització. 

I és que la Mostra té, com diu en Joan Arqué, un catàleg molt eclèctic. Tant per les temàtiques com per les disciplines.

Si vaig començar amb teatre d’objectes i titelles, i després teatre de text, el tercer va ser de Circ. “Llar” de Federico Menini, un artista argentí pluridisciplinari. Ell, com tants artistes de circ, no li calen paraules per expressar temes tan urgents com la manca d’habitatge.

I la nit, després de la inauguració, va acabar amb un pallasso. Pau Palaus. Just escrivint aquest article, un altre pallasso, Guillem Albà, m’envia un àudio on explica, el mateix Pau, que marxa cap al Líban. Ell, que té un fill petit, posa el seu cos i el seu art a disposició de qui pateix la guerra. Sota els míssils es disposa a actuar, per què la vida dels libanesos sigui menys dura emocionalment. Si voleu escoltar aquesta peça sonora, espero que mai més ningú utilitzi el terme fer el pallasso de forma pejorativa. Fer el pallasso és ser persona, ser humà i compartir humanitat i somriures. Tant de bo fóssim tots una mica més pallassos.

“Zloty”, l’espectacle d’en Pau, acull el públic dins la carpa, i l’omple d’un grapat d’emocions eminentment tendres i dolces, però també agres.

Acabava el seu espectacle, ja en la salutació, demanant als programadors que els espectacles poguessin tenir una vida més llarga, un recorregut més sostenible. Per què la cultura, i les arts escèniques, en concret, no han de ser d’un sol ús, han de poder néixer, créixer i ser sostenibles.

Pau Palaus, gràcies, gràcies, gràcies. I sobretot gràcies per ser al cap de 10 dies al Líban, per portar somriures a un país devastat, atacat, en plena guerra. Gràcies per carregar una maleta de força, coratge i incertesa i transformar-la en estones de pau i somriures. Gràcies per fer el que molts no ens atrevim ni sabríem fer.

Divendres 17 d’abril

 La fira continua després d’un merescut descans nocturn, i la reprenc amb bona nota. Un 10. Tot i que l’espectacle fos “Un 8”, la Cia inflable emociona posant en escena la història d’un avi i un net. Amb un munt d’objectes i ginys senzills i bonics, sorprenents i efectius, Marçal Bayona i Aleix Melé posen tots els sentits en la construcció d’aquesta peça.

De nou teatre d’objectes i titelles amb una veu en off adorable que explica la història des de la visió de l’infant.

Objectes, titelles, text, circ, clown… i dansa

“Ona” de La Súbita, posa en el cos, i els objectes, i la música, i la llum, i el vestuari, ones, ones de tota mena. I és que les ones flueixen, s’esmunyen, juguen i transiten suaument, i si a sobre les acompanya un violoncel en directe, els sentits s’enfilen i ens fan pessigolles. Aquí, La súbita, alimenta els sentits als petits més petits, als que tenen entre 2 i 5 anys. La resta, respirem una pau tan deliciosa, que val la pena gaudir-la.

També per a la primera infància és l’espectacle de la companyia Inspira Teatre “Nallar”. Precisament arribaven a la mostra amb el Premi a Millor Espectacle per a la primera infància de FETEN. Fa tres anys el guanyaven amb “Sotabosc”. A “Nallar” capbussen els espectadors en els oficis antics, les músiques (de Joana Gomila), les textures i els objectes. Memòria visual i auditiva pels nostres sentits. Sí, sí, també els nostres.

Dissabte 18 d’abril

I encara de més proximitat va ser l’espectacle de la Cia Ortiga que el van plantar a la plaça del gasogen. “A casa” és una petita perla, delicada, tendra i enginyosa, que recorria la història d’una parella que anaven d’una casa a una altra. Fugien?, s’amagaven?, emigraven? Quanta gent ha de marxar de casa seva, i fer de qualsevol lloc un intent de llar. Tot plegat un joc simbòlic per a totes les edats, que fa reflexionar i badar d’una manera preciosa.

Per què fer teatre per a tots els públics és això, fer espectacles que qui estigui assegut (o no) veient-los, senti, s’emocioni i es transformi.

Aurora Bauzà i Pere Jou han creat i investigat al llarg de 7 anys. Sobretot al voltant de la veu humana, que posen damunt l’escenari com un personatge més. Veu que il·luminen i corporifiquen. A “Fosca” s’estrenen amb un espectacle pensat per als més menuts i en conseqüència s’estrenen a la Mostra. A “Fosca” despleguen pau, tranquil·litat, espais, i evidentment sons. Tot plegat il·lumina la seva fosca, no només visualment sinó també imaginativament. El que veus ho codifiques en el teu interior, i ho mutes, ho transformes. Veus el que veus i el que no veus.

I és que ja queda comprovat que la llum i la música són inputs que catapulten la imaginació. A “Lumiero” de la companyia La menuda també són peces claus del joc escènic. Però aquí La Menuda ha fet una nova aposta. Incloure un pallasso. I, per cert, un grandíssim clown: Pere Hosta. Ell tendre, divertit i bonic, s’afegeix a un espectacle musicalment perfecte. Amb ginys que fan de la proposta un joc.

I si Aurora Bauzà i Pere Jou s’estrenaven en el teatre per a tots els públics, també ho feien Las Hermanas Picohueso. “AHNI (Accions Humanes No Identificades)”, és una proposta divertida, on progenitors i mainada no participen alhora, bé, alhora sí, però fan diferents coses. Una proposta interessant on els adults i infants trenquen cordons umbilicals, i gaudeixen de l’espectacle, cadascú pel seu compte.

I més clowns!! Labú & Cris Clown han presentat “Triplette”. Pallassos i pallasses, amb números clàssics i no tan clàssics. Un espectacle súper ben cuidat, on no hi ha res més que riures, i situacions maldestres.

Diumenge 19 d’abril

I més emoció, i per alguns, patiment, és “Clam” de la cia Fèmut. A “Clam”, alhora que equilibris i risc corporal, hi ha ritual, tradició i dansa. Un preciós i difícil treballa corporal, que combina la bellesa amb el perill.

I teatre de titelles: “Bruixanteris” de La guilla teatre. Un espectacle tradicional i clàssic per als més petits. De bruixes que l’espifien amb els encanteris, i d’altres que ho arreglen. Constructors i manipuladors.

I per acabar la festa, un concert amb els més petits, però un concert, com dirien els de La dona del sac, amb valors: “Xiulalaland“. Per què si bé els nens i les nenes poden escoltar tota mena de música, només faltaria!, escoltar bones músiques amb bones lletres, és un plus.

Els “Xiula” ja han demostrat que agraden els nens. Durant el concert molts d’ells se sabien les músiques i les lletres. Una fi de festa amb amor, humor i esperit crític.

I potser aquests tres adjectius servirien per a la majoria d’espectacles de la mostra. Una Mostra que ha celebrat 37 anys, i que com diu Joan Arqué: “es fa amb gent que s’ho ha estimat molt, que ho ha lluitat molt.”

Més enllà dels sentits escènics

I tot i l’estimació i la lluita, encara en Joan se sorprèn que “no ens adonem que la indústria cultural pot generar molts recursos, pot ser una molt bona indústria i una font d’ingressos, per no parlar que tot allò que és cultura, tot allò que és públic, municipal, vinculat a la cultura, no ens ho hauríem de mirar en termes mercantilistes, hauríem de parlar de drets culturals. Però si ho parlem en termes purament de mercat i d’indústria, pot generar molt. Invertir en això, on hi ha cada vegada més oferta, més gent que s’hi dedica és una gran idea. El que s’ha de fer és tenir una mirada a mitjà llarg termini, no a curt termini, i creure’ns-ho això de la potència cultural”.

Al llarg de 4 dies vaig parlar amb un munt de creadors, programadors i espectadors. Entre ells, algun de més crític, en Ramon Molins de Zum-zum teatre. Ell es qüestionava si la Mostra tenia bona salut, ja que considera que “està a l’UCI. Jo he marxat molt desanimat de veure la davallada de públic. Dissabte estava a l’Aurora, hi havia mitja sala. Veient “Una rueda que da vueltas (entre molinos de agua y otras cosas en peligro de extinción) d’Almealera (Comunitat de Madrid), al lateral de l’escorxador, hi havia 35 persones. Hem de pensar (més enllà del que li pugui interessar a la direcció de la Mostra) quina Mostra de teatre infantil i juvenil necessita el país. Cal pensar un model de mostra amb pressupost institucional, que hauria de ser similar a la Fira Mediterrània o Fira Tàrrega. Què passaria si demà es liquidés la Mostra igualada?”  Ell creu que en algun despatx es faria una festa.   

Analitzant el nombre d’espectadors d’aquesta edició, la Mostra ha arribat als 14.600. D’aquests, 7.400 en espectacles de sala i 7.200 en espectacles de carrer. Els espectacles de sala han assolit el 73,6% d’ocupació i els de carrer en espectacles amb aforament limitat el 86,6 % d’ocupació. Són dades que segur que de cara a futures edicions caldrà treballar. Per què la qüestió, de fet, no és si s’omplen o no les platees, que també, sinó… quina Mostra volem? I qui la vol?

És la Mostra un aparador d’allò que és difícil de veure en altres escenaris catalans, és una oportunitat per les companyies emergents o noves en el sector, és una “mostra” del teatre familiar que tenim a casa nostra i, per tant, podem veure també companyies referents, de les “de tota la vida” i les seves noves produccions?

Al llarg de la mostra es van fer molts debats, aquí en queden d’altres per fer.

I seguint amb la mirada crítica d’en Ramon Molins, es pregunta, “on estan les dramatúrgies? Qualsevol companyia que hagués arribat a Igualada i hagués dit “bon dia” li haguessin caigut mil bolos. Tan difícil és explicar històries?”. Aquí caldria definir o concretar què entenem per dramatúrgia, potser volem dir text? Paraula?

És cert que la tendència, també en el teatre per a adults, però no tant, és fer espectacles amb poca paraula i molta imatge, so, llum, escenes poètiques. És cert que aquest tipus d’espectacle són més “vendibles”, sobretot per al circuit internacional. Estem transformant les programacions tot cercant nous llenguatges?

Potser sí. Potser les propostes de companyies que fins ara treballaven per al públic adult com Aurora Bauzà i Pere Jou, Las Hermanas Picohueso, La Mula, Eléctrico 28, però també de companyies consolidades en el sector familiar com Inspira teatre, Mambo project, La menuda utilitzen nous llenguatges.

I potser la Mostra, com deia Joan Arqué, és prou eclèctica per a fer-hi cabre dansa i circ, que generalment no utilitzen llenguatge verbal, amb titelles, objectes, text i música. Per tant el nombre d’espectacles amb narrativa literària es redueix per força.

Potser el llenguatge verbal el fem servir per joves i adolescents, amb espectacles com “Artemis”, “Bad Moon” o “Spasticiy”, i els nous llenguatges els deixem per a la primera infància?

Diu Joan Arqué que “hi ha aquesta cosa d’injustícia quan deixes fora propostes, però alhora et deixa prendre la temperatura del fet que s’estan fent coses. I si no s’estan fent més coses, de vegades, és perquè se sap que costa, després, que tinguin vida. En aquest sentit, la Mostra acull el que pot acollir, però és una petita part del que s’està fent”.

Així doncs, com entoma, Joan Arqué, futures edicions de cara a la tria d’espectacles: “Hem de pensar molt en què estem explicant, i si li sumes a quin públic va destinat, encara més. Valorarem molt què expliquem, evidentment el com també, però el què també. Tenim, aquest privilegi i aquesta força per fer-ho. Això serà una pedra de toc a l’hora de la tria, com ho serà la voluntat de créixer i que aquests espectacles,  més enllà de casa nostra, es puguin veure”.

I per acabar diu també: “crec que les arts escèniques són l’última frontera que tenim per convocar un públic, convocar la gent d’una forma ininterrompuda una, dues, tres hores, sense teòricament cap interrupció (sempre hi ha algun mòbil que sona) però no se m’acut cap altre en què podem convocar la gent. Aquesta convocatòria és gairebé un privilegi, i aquesta responsabilitat, en un moment tan digitalitzat, tan distanciat a l’hora de comunicar-se, ens ha de fer parar molta atenció amb el que estem explicant, i més avui en dia, que sembla que s’estigui implantant el pensament ràpid, poc crític, amb molt d’odi i amb poca mirada cap a l’altre.”

Mirar, escoltar i expressar, són les tres accions de la imatge gràfica d’aquesta mostra. Mirar teatre, però també el sector, escoltar el públic però també les companyies, expressar amb tots els sentits, però també amb la paraula.

El sector de les arts escèniques per a públic intergeneracional, terme que defensa Cristina Garcia dels Campi qui pugui, és prolífic i divers, és veterà i emergent, però sobretot és compromès i incansable (tot i les dificultats que té de tota mena). I també és referent, a l’estat espanyol i internacionalment parlant.

Enguany a la Mostra han participat 39 companyies (27 catalanes, 8 de la resta de l’estat espanyol i 4 d’internacionals), 14.600 espectadors i un miler de professionals d’entitats del sector, programadors de Finlàndia, Bèlgica, Turquia, Països Baixos, Canadà, Portugal, Dinamarca, Lituània, Itàlia, Regne Unit, Irlanda, la Xina, França, Croàcia, Alemanya i Mèxic i 35 periodistes.

Ens trobem l’any vinent, del 8 a l’11 d’abril del 2027