El primer trofeu

A la sala d’assaig de la Flyhard es comprova que s’ha anat de compres. Els de la companyia Arcàdia, que estan preparant La pols des de finals de novembre  (però que són des de finals de gener a la sala d’assaig), es troben novetats. D’entrada, els actors a partir d’ara, tenen un linòleum clar provisional que els ajuda a comprovar les limitacions que hi haurà a l’escenari real: Una cinta negra marca els límits (cinc centímetres de més o de menys són importants per no donar una puntada de peu a l’espectador de la primera filera els dies de funció). També posen a prova el sofà del menjador de pis d’estudiants on es dóna cita la història. El sofà s’enfonsa per un costat i caldrà valorar si  s’integra com a gag en la peça, o si es fa un arreglo domèstic,com succeiria en aquest piset de rellogats. També hi ha l’estanteria en la que lluiran una pila de copes guanyades en competicions esportives. Per ara, són botelles mig plenes d’aigua i un trofeu, el primer, per anar fent proves.

Són quarts de quatre de la tarda del divendres 7 de març. El director Llàtzer Garcia ha vingut en bici. L’ajudant de direcció, Muguet Franc, arriba de seguida, reordena la taula i comprova l’estabilitat d’e l’estanteria que, probablement necessitarà un reforç. Se sent molt bé en aquest nou paper perquè, en realitat, a part de donar peu als actors els primers dies, es dedica aportar solucions, com actriu que també és, perquè cada escena tingui el to i la intensitat per a mantenir l’atenció del públic. De seguida, van arribant els actors. Guillem Motos ve d’una revolada dinant amb tres mossegades perquè just surt de treballar a l’Institut del Teatre. Jacob, el seu personatge, marca el primer detonant: És el germà que rep l’avís que, finalment, el pare  ha mort,… però se n’oblida de comunicar-li a la seva germana gran, la Ruth (Laura López). Ja s’intueix un personatge simpàticament despreocupat. Ell el defensa, “però no m’he plantejat si em cau simpàtic, o no”. Mentre, es calça les vambes i comprova el sofà. Es comença a notar l’escalfor del radiador i quan ja sigui un pèl més notable apagaran l’estufa de butà, imprescindible els dies de fred més rigorós d’aquest hivern a la sala d’assaig. La darrera en arribar és Marta Aran, que és l’amiga Alba, un enigmàtic personatge feble al costat dels dos germans. Les cartes, per ara, no es poden ensenyar més.

L’endemà han de gravar unes cançons a l’estudi de The New Raemon. Seran quatre peces fetes expressament i que complementen la història a més de permetre unes transicions d’escena. Llàtzer comenta l’hora que sortirà el tren de Sants. Guillem pregunta si també passarà pel Clot. I Laura si el tren també para a Granollers. Els actors es troben a escena i són com una família però, en realitat, vénen de places ben diverses, comprovat.

Llàtzer Garcia ha construït la segona part de la seva trilogia sobre la família a partir d’aquell escandalós oblit. La terra oblidada (2012) també es va estrenar a la Sala Flyhard. En ella, el pare decidia deixar de parlar. Aquest silenci marcava un cataclisme entre els germans, que el tenien prou abandonat al seu poble, atès per una sobreprotectora i esgotadora filla. L’obra que va patir una tràgica baixa, es va rependre, mesos més tard a l’Atriumlab. La trilogia s’acabarà amb la que, en realitat, va ser l’arrencada d’aquest univers dramatúrgic, inspirat en la família. Es tracta d’una peça de gran format, amb rulots a escena i un ampli repartiment que aparentment, el convertirà en el projecte  més ambiciós. Per ara, el conte s’acaba amb el primer trofeu en l’estanteria, amb una tonada de The new Raemon incidental mentre el tren va recollint membres de la companyia Arcàdia, direcció a l’estudi de gravació. Continuarà.