Crònica segon dia

La caseta de jardí de La Ignífuga
s’ha plantat uns dies al terrat de la Nau Ivanow. Les seves cortines
es mouen amb el vent. Els tren de Rodalies de la Renfe els hi donen
rèplica contínuament (als assaigs a Tàrrega només en topaven amb
un de mercaderia als volts de la una de la matinada, que els feia de
rellotge astral). Aquesta tarda afinen la coreografia, el moviment. I
és que no és plat senzill per a uns actors de text atrevir-se a
abandonar la paraula i deixar-se acomboiar per la dansa. I més,
sense música. Amb uns tempos i una carta de moviments que,
tot just, flirtegen.

“A house is not a home” s’inspira
en “Interior” de Maeterlinck. Dos personatges han d’avisar a uns
coneguts d’un accident en el que la persona que esperen ha perdut la
vida. La incertesa, la sensació d’abisme constant voltant per les
parets transparents que ara no és llar si no que pren forma de taüt,
sembla insinuar que el dramaturg i director Pau Masaló ha volgut
introduir al capítol de la sorpresa, un altre gest d’hipocresia:
Potser encara que no s’hagués produït mai l’accident aquella casa
envejada tampoc s’hagués pogut convertir en llar perquè hi falten
els ingredients principals: la sinceritat i l’amor. Sense text a dins de la casa (sí que parlen els dos visitants portadors de la mala
nova); tancats en un espai que passa del confortable a estressant,
enxovats; i amb un espai sonor que ressonarà per l’interior dels
auriculars, la peça busca un interior molt íntim, tot i que
mantindrà a prou distància l’acció del públic perquè la sensació
de soledat sigui més profunda.

A la terrassa de la Ivanow, és un treball de provatura, d’ensenyar
com el pas festiu salta a un d’emocional, introspectiu, que insinua
algun fantasma. És com si caiguessin en un forat en el temps i la
joventut hagués deixat pas a la vellesa decrèpita. Són unes
càpsules que indiquen l’abast del drama que es mastega. Els
espectadors ja en tindran coneixement però els personatges, que
viuen la inauguració d’una casa idíl·lica que hauria de ser una
càlida llar familiar, toparan amb el personatge de la daga. També
com a “La nostra mort de cada dia” de Manuel de Pedrolo (TNC,
2015) aquesta Mort tindrà un punt seductor, ambigu. En la joventut
tot té un vèrtex atractiu i que es transforma ràpidament. Per això
el ball, amb un simple picar de mans, torna a una passa col·lectiva
festiva, despreocupada.

Dijous, a la Nau Ivanow, a quarts de
vuit del vespre, el vent fred era poc respectuós amb la tensió dels
intèrprets. Les plantes de la terrassa, per definició, acostumades
a la buidor i al sol de justícia, semblaven no comprendre la
dimensió emocional. Ara calia estudiar bé el moviment de la biela.
Quan estigui armat en el motor dramatúrgic, la seva finor (els
intèrprets girant-se amb la mà fent girar el cap i la mirada posada
en el plec del braç) serà energia emocional. Estan només a una
setmana… moment de fixar els canvis i acoblar-los en el viatge
emocional dels protagonistes. 

Una ànima fa voleiar la cortina de la
casa. L’esperit deambula inquiet.